Vivim en una societat que idolatra la productivitat, que ens pressiona per arribar a tot i, alhora, fer-ho de manera impecable. Aquesta obsessió per la perfecció sovint ens condemna a una carrera interminable, en què no hi ha espai per a l’error o la pausa. Una bona metàfora d’aquesta dinàmica la trobem a la pel·lícula ‘El cisne negre’ (Black Swan), en la qual el personatge de la Nina, interpretat per Natalie Portman, sacrifica la seva salut mental i emocional en l’intent de convertir-se en una ballarina perfecta. A través d’un procés de sobre exigència inhumana, acaba diluint la seva pròpia identitat i, en última instància, destruint-se.
Aquest relat ens ajuda a reflexionar sobre el perill d’associar el valor personal amb l’assoliment constant de l’excel·lència. Com la Nina, sovint oblidem que no som màquines i que la perfecció no és més que una idea abstracta, un ideal inabastable. Com deien filòsofs com Nietzsche o més modernament escriptors i cineastes, la imperfecció forma part de l’essència humana, i és en aquesta imperfecció on es troba l’autenticitat i el creixement real.
És cert que mantenir un grau de compromís amb allò que fem és important; treballar amb dedicació i amb ganes ens acosta a una versió millor de nosaltres mateixos. Però cal diferenciar compromís de tortura. El perfeccionisme sovint ens porta a una espiral de frustració i comparació constant amb els altres, una mena de «lluita invisible» que no té guanyadors. Aquest model ens esgota, ens aliena i ens fa perdre de vista el que realment importa: fer les coses amb sentit, amb passió i, sobretot, amb l’acceptació que tot és perfectible.
Aquest punt és clau. Quan ens adonem que tot es pot millorar, però que això no invalida el que fem, alliberem un gran pes. Les coses fetes amb dedicació no necessiten ser perfectes per ser bones; tenen valor per la intenció, per l’esforç que hi hem posat i perquè són una expressió autèntica de nosaltres mateixos. Aquest enfocament ens permet viure amb més serenitat i gaudir del procés en lloc de ser víctimes de les expectatives.
Aquesta reflexió no només és necessària, sinó urgent en el món actual. En un temps on les xarxes socials i la cultura de l’èxit amplifiquen la necessitat d’exhibir una vida ideal, hem de recordar que el veritable equilibri rau a saber quan és suficient, en saber aturar-se i apreciar el que ja hem aconseguit sense buscar constantment la validació externa. La perfecció no és la meta; la plenitud ho hauria de ser. .
