fabiolasofia@andorra.ad
Quants canvis hi ha hagut a Andorra des de que jo vaig arribar ja fa més de 25 anys! Tot i això, no vaig poder conèixer l’Andorra de la transició. Aquell país d’agricultors i ramaders en el que el comerç acabava d’aparèixer i, amb ell, els primers esquiadors i turistes que van omplir els carrers a la caça de gangues. Però, avui m’agradaria visitar-la de la mà d’algú que es va sorprendre molt en descobrir-la: Sant Francesc. Així el que farem és viure una petita recreació a la vegada innocent i una mica còmica d’aquell país envaït pel comerç seguint el relat De com Sant Francesc va baixar a la terra del monjo de Montserrat, Josep Maria Ballarín. La primera, i gairebé l’única cosa que va descobrir el sant, només baixar del cel a la terra, van ser les botigues: «–Què són, bon home, aquestes portes amb tantes lluminàries?– va demanar. –Són botigues, fraret. Aquí tot són botigues, i no hi ha més que botigues». El sant va voler veure de prop una d’aquestes botigues, en les que com ja sabem es podia comprar gairebé de tot, des d’un pernil fins a una cassola: «la superbotiga era una llanternada de llums, rètols, piles d’aparells estranys amb botons, gecs, barrets, calces, mitges calces, tres quarts de calces i tres quarts de quinzes. Pots de tabac, pots de tomàquet i pots de pots».El Sant va continuar amb el seu descobriment de tots aquests productes que per a ell no tenien cap sentit i va demanar pel contingut d’alguns d’aquests pots que venien anunciats com productes de bellesa: “Són pots per a fer més belles les dones i els homes». El sant va tornar a demanar per altres pots d’aquesta secció i va quedar tant sorprès davant les respostes de la dependenta que no va a tornar a insistir més: «S’ho posen les velles per a semblar joves. –I en aquest altres? –S’ho posen les joves per a semblar velles». Finalment, es va dirigir a la secció d’alimentació on: «Hi va entrar per unes barres de ferro que s’obrien i tancaven cada cop que algú hi entrava. Allò semblava la porta d’una cleda de xais, i la gent s’ho prenia com xais. L’Esperit Sant va haver d’avisar-lo: –Quico, no se t’acudeixi fer bèèèèèèè. Pobra gent prou pena té». El sant va veure ampolles plenes d’alguna cosa i va demanar que eren: «Ampolles d’aigua. –Aigua? – Sí aigua. –Voleu dir aigua de les fonts, dels rius i dels bassiols? –Vull dir aigua analitzada, preparada, i embotellada. –I per a què serveix? – Per a beure. –No ens entenem, noia. Per a beure, ja hi ha les fonts i els rius». Podríem acabar amb la descripció del comerç feta per una noia d’una farmàcia: «A Andorra ens ve gent de tot arreu i tenim ampolles, ampolletes, pots i potets de tot arreu. És la societat de consum, fraret. –Més aviat és la societat dels consumits, noia –va respondre Sant Francesc».
Per a més informació consulti l’edició en paper.
