En algun moment de les nostres vides tots hem experimentat aquest impuls primari de venjança, ja sigui provocat per un ex, un amic o fins i tot un cap. La ira i el ressentiment ens envaeixen, i amb ells sorgeix el desig de causar un dany equivalent o més gran al que hem patit. Però, realment val la pena cedir a aquest impuls?
La resposta, sovint, és negativa. No és casualitat que existeixi la dita «la venjança és un plat que se serveix fred». Si bé pot semblar dolç en el moment, en assolir l’objectiu desitjat, el fred arriba després, quan aquesta satisfacció momentània es transforma en una amarga frustració, nascuda de la incapacitat d’haver gestionat adequadament les nostres emocions.
El cas de la Lorena Bobbitt és un clar exemple d’això. En un moment de desesperació i alienació, va decidir que era hora de posar fi als anys de maltractament i humiliació infligits pel seu marit. La seva venjança, més que premeditada, va ser el resultat d’una acumulació de frustració. Tanmateix, les conseqüències d’aquest acte impulsiu la van marcar profundament. La seva vida diària va canviar dràsticament i, tot i que va aconseguir refer la seva vida, la pena i el pesar pel seu agressor persisteixen, evidenciant les seqüeles emocionals d’un acte tan extrem.
D’altra banda, el parricidi a Elx representa una manifestació encara més inquietant de la venjança. Un adolescent que, després de rebre una reprimenda per les seves males notes, va decidir prendre la vida de la seva mare i, posteriorment, la del seu germà i el seu pare. A diferència de la Lorena, aquest jove no va mostrar cap signe de penediment; la seva fredor i aparent indiferència davant l’horror de les seves accions són alarmants. Tot i que el seu acte no va ser premeditat en la seva totalitat, les seqüeles del seu crim sens dubte l’acompanyaran durant tota la vida, especialment en l’entorn penitenciari on ara resideix.
En conclusió, la venjança poques vegades és un camí que justifiqui les seves conseqüències. Els actes de venjança, especialment aquells duts a terme amb violència, no només causen un dany irreparable als altres, sinó que també imposen una càrrega emocional pesada i duradora per a aquells que els cometen. És una càrrega que, lluny d’alliberar, atrapa i persegueix al llarg del temps.
