Tangana és un mot tan horrorós com governança, i tots dos s’estan usant amb profusió. Governança li agrada molt a Trinidad Jiménez i als experts en economia que parlen a la ràdio. A Mourinho, ardorós intèrpret de les frustracions del Reial Madrid, el que li agrada és muntar-les, o, el que és pitjor, que els futbolistes del seu equip les muntin. A semblança de les tertúlies polítiques, en què només participen periodistes del PP i del PSOE, a les esportives només actuen i criden aficionats del Reial Madrid i del Barcelona, i així, la veritat, no hi ha manera d’assabentar-se de res, més quan tots dos clubs han decidit desenterrar la destral de guerra. Allà on no arriben les imatges de la tangana que va servir de trist epíleg a la gran final de la Supercopa, arriben aquests tifosi amb els seus bel·licosos exordis, quan l’únic que hi ha, en realitat, és un indesitjable (per al futbol) dirigint un equip que va ser gran, un president dinerari que el va contractar i el manté, i uns jugadors als quals és molt fàcil, segons sembla, menjar-lis el cap. El Reial Madrid, que no sap viure sense guanyar, que no té capacitat per similar la frustració, sembla resolt, enredat en la seva impotència i en aquest tal Mourinho trasbalsat, a concedir uns anys més de supremacia al Barcelona. A la tangana es van veure moltes coses, però des de llavors s’han vist moltes més, excepte seny. El Barcelona, imbuït de la seva superioritat (qualsevol equip és superior sense Mourinho), cultiva un seny que sap que molesta a l’adversari, una manera de fastiguejar una mica més civilitzada que la de triturar cames o ficar dits als ulls. Tal és l’asimetria d’aquesta tangana.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
