La igualtat entre homes i dones és una conquesta que, malgrat els avanços, encara resta incompleta. Podríem iniciar aquest article amb una defensa apassionada del paper de la dona en la societat, de la lluita per la dignitat i la justícia, però avui la realitat imposa un altre enfocament. La notícia d’una presumpta violació grupal a Canillo és un fet que exigeix una resposta immediata, una condemna contundent i, sobretot, una reflexió profunda sobre els fonaments de la societat que estem construint.
Aquest succés no és un cas aïllat ni una excepció enmig d’un entorn idíl·lic. És, lamentablement, un episodi més en la llarga llista de violències sexuals que han sacsejat altres territoris i que evidencien un problema estructural profund. Espanya va viure amb estupor el cas de “La Manada”, un punt d’inflexió que va evidenciar les mancances legals i socials a l’hora de protegir les dones. A França, casos recents com el de Dominique Pelicote han provocat una onada d’indignació. I ara, al cor del Principat, un lloc on tradicionalment s’ha viscut amb seguretat i tranquil·litat, emergeix una denúncia que no pot ser ignorada ni minimitzada.
Però el problema no rau només en el fet que aquests actes es produeixin. La veritable tragèdia és la manera com la societat reacciona davant d’ells. No només hi ha violència en l’agressió mateixa, sinó també en els dubtes infundats cap a la víctima, en les veus que busquen excuses, en els discursos mediàtics que intenten restar importància a uns fets tan greus. Aquesta és una forma de revictimització que perpetua la desigualtat i el silenciament de les dones.
Els casos de violació en grup han demostrat, una vegada i una altra, que no són fruit de la vestimenta, del maquillatge, de la solitud nocturna ni del consum d’alcohol. Es produeixen perquè hi ha individus que se senten impunes, que creuen tenir dret sobre els cossos d’altres persones, que es beneficien d’un sistema que, massa sovint, tendeix a protegir els agressors i a qüestionar les víctimes. La qüestió no és si cal escoltar totes les parts en igualtat de condicions. No. La qüestió és entendre per què aquests actes segueixen passant i quina responsabilitat col·lectiva tenim per evitar-los.
Ens hauríem de preguntar com a societat què està fallant. Per què, en ple segle XXI, continuem permetent que el masclisme estructural perpetuï aquestes agressions? Què estem fent malament perquè el nombre de casos no disminueixi? Quin és el paper de l’educació, de la regulació de l’accés a la pornografia, del model de masculinitat que es transmet als joves? Quin impacte tenen els missatges que es difonen als mitjans i a les xarxes socials, i fins a quin punt estan contribuint a la consolidació d’una cultura de la violació?
El Principat ha estat considerat sempre un territori segur, amb una qualitat de vida envejable i una convivència pacífica. No obstant això, cap societat està exempta de les seves pròpies ombres. El fet que s’hagi denunciat un cas de presumpta violació grupal ha de ser un punt d’inflexió. No podem permetre que aquest tipus d’actes quedin relegats a successos puntuals i que la resposta es limiti a l’escàndol momentani. Hem de reflexionar sobre si Andorra s’està convertint en un entorn on aquestes atrocitats poden trobar el seu espai, si estem fent prou per evitar-ho i quines mesures s’han d’implementar per garantir que aquest sigui un territori lliure de violència masclista.
Davant d’aquests fets, no n’hi ha prou amb la indignació. És necessari que les autoritats pertinents assumeixin la seva responsabilitat i prenguin mesures efectives per protegir les dones i garantir que els agressors siguin jutjats amb el màxim rigor. Però també és imprescindible que la societat en el seu conjunt esdevingui part activa del canvi. L’educació en igualtat ha de ser una prioritat, la prevenció ha de ser efectiva i la justícia ha de demostrar, sense cap ombra de dubte, que les dones no estan soles.
Aquest cas, com tants d’altres, no pot caure en l’oblit ni en el silenci. És el moment de plantejar-nos si estem creant una societat on la impunitat i la permissivitat són el caldo de cultiu perquè la violència contra les dones es perpetuï. És hora de seure, de debatre i, sobretot, d’actuar. Perquè el que està en joc no és només la seguretat d’una persona, sinó la dignitat de tota una societat.
