Hi ha moments col·lectius que deixen una empremta profunda. Que van més enllà de l’emoció passatgera i esdevenen una mostra clara de com la identitat es construeix, es transmet i es viu. La cerimònia d’inauguració dels Jocs dels Petits Estats d’Europa, celebrada a l’Estadi Nacional, n’ha estat un d’aquests moments. Un acte que, tot i estar concebut per donar tret de sortida a una competició esportiva, va esdevenir una autèntica demostració de sentiment de país. No només a través de la força dels símbols tradicionals com la bandera o l’himne, sinó sobretot a través del que aquests símbols són capaços de despertar: un sentit de pertinença viu, inclusiu i compartit.
La identitat d’una societat no es decreta, es construeix. Es forma amb el temps, a través de gestos, d’experiències, de símbols que esdevenen referents comuns. A Andorra, aquest sentiment d’identitat s’ha forjat en la discreció de les valls, en el pas pausat de la història i en la capacitat de mantenir les arrels sense deixar de mirar endavant. Però també s’ha ampliat i enriquit amb l’arribada de persones vingudes de fora, que avui formen part indiscutible del teixit del Principat. Per això, actes com la cerimònia inaugural tenen un valor especial: ofereixen un espai on totes aquestes capes de la societat poden reconèixer-s’hi, emocionar-se plegades i sentir-se part d’un projecte comú.
La interpretació emocionada de l’himne del Gran Carlemany per la cantant Laura Martín, la solemnitat de la torxa, la presència simbòlica dels fallaires… Cada element d’aquella nit tenia un significat profund. No eren només actes de protocol, sinó rituals que connecten les persones amb una història, una cultura i uns valors compartits. I això es va fer evident en les mirades d’orgull, en els ulls plorosos d’alguns assistents, en el silenci respectuós que es va fer quan sonava l’himne. Hi havia un sentiment genuí de pertinença. Un sentir col·lectiu que, per unes hores, va trencar fronteres d’origen, llengua o trajectòria personal.
Aquest és el valor més profund de la simbologia: el seu poder per fer visibles vincles invisibles. Per generar comunitat en la diversitat. Per recordar-nos que som part d’un relat més gran que nosaltres mateixos. Perquè la identitat no és una herència immòbil, sinó un relat que es continua escrivint cada dia. I la identitat andorrana —a vegades silenciosa, però sempre persistent— s’ha expressat amb força durant aquests Jocs. Amb 154 esportistes defensant els colors del país, superant expectatives, amb el suport d’un públic entregat que es va sentir partícip de cada èxit.
És precisament aquesta emoció compartida la que permet que la simbologia no sigui només decoració institucional, sinó teixit viu. Una bandera, uns colors, un himne, una torxa, una veu que canta, una desfilada… Tot això pot semblar superficial si no hi ha sentiment darrere. Però quan s’activa des del cor de la comunitat, es transforma en un canal poderós de transmissió de valors, de memòria i de pertinença.
Andorra, com tota societat petita i plural, té el desafiament constant de trobar punts d’unió, espais on tothom —sigui nadiu, resident de llarga durada o nouvingut— pugui reconèixer-se. I aquests Jocs han estat un d’aquests espais. Han servit per reforçar un imaginari col·lectiu, per enfortir vincles i per recordar que el país és de tots aquells que el viuen, l’estimen i el construeixen dia a dia.
Potser aquesta és la gran lliçó que ens deixa aquesta setmana d’esport i d’emoció: que la identitat, quan és compartida, suma. I que cal seguir cuidant aquests espais on la simbologia esdevé emoció, i l’emoció, identitat. Perquè només així es construeix, de manera profunda i duradora, la història d’un país que vol continuar sent casa per a tothom.
