PER BENJAMÍ TUTRICE
Cada cap de setmana hi ha una mitja de demanda de tres preventius de socorrisme; com bé heu pogut observar, a la gran majoria d’activitats realitzades al principat, molt sovint hi podem observar la imatge de Creu Roja per donar suport. És lícit i Ètic carregar el volum de tasques de tots aquests serveis als voluntaris? Una organització amb voluntat Humanitària pot contribuir a malmetre aquesta voluntat? Parlem-ne.
Quan un fa una acció de voluntari, certament el millor agraïment és la sensació d’haver ajudat a l’usuari, però l’entitat per la qual treballes també ens hauria de transmetre els seus agraïments. Seria tan senzill com organitzar un àpat de germanor després d’un preventiu de volum horari elevat. O bé, organitzar sortides a l’exterior del país, per tots aquells voluntaris, que dia rere dia dediquen hores a l’entitat.
A més a més som conscients que encara que la motivació vingui d’un mateix, l’entitat hauria de tenir cura dels seus voluntaris i motivar-los, o en tot cas, no fer accions per desgastar la motivació de cadascú. Sovint, per exemple, es prometen projectes interessants, que ens motiven, però que mai arriben; sempre el mateix, promeses que mai arriben…
D’altra banda, el cost elevat de les formacions fa que els voluntaris no estiguin correctament formats. Ens trobem que als voluntaris se’ns demana professionalitat, però sovint no sembla que hi hagi una voluntat decidida per fer-ho. Senzillament ens donen les formacions bàsiques establer-tes per la llei.
Com a voluntari, em demano quins són els meus objectius? Què esperen de mi? Quin tipus de voluntari vol l’entitat per la qual treballo? Tots sabem que ser voluntari, n’ets perquè vols; però ara bé, què prefereixen les entitats, tenir voluntaris que cada tres mesos canvien perquè tota aquella motivació que tenien ha estat desgastada per l’entitat o bé prefereixen aquells voluntaris que fa deu anys que són a la mateixa entitat, perquè se n’ha tingut cura i estan motivats. Sembla ser que prefereixen els voluntaris que canvien cada tres mesos, tots sabem que això provoca una disminució important de la qualitat del servei.
Centrant-nos en l’aspecte que motiva aquesta reflexió, ens plantejem si l’excès de serveis realitzats per voluntaris pot situar-se al límit de la justícia o del delicte? Un exemple el tenim en un país veí, on Creu Roja ha estat denunciada per abús dels seus treballadors i voluntaris.
I la seguretat del voluntari, on la situem? Com en temin cura? Quan som voluntaris hem d’arriscar la nostra vida? Hem de tenir la sensació de perill al nostre cos? 350 voluntaris mobilitzats per els atemptats de Paris, quina sensació tenien? Aquí, a casa nostra, la incertesa, la inseguretat és afortumadament per raons més senzilles, però això no vol dir que no la tinguem en compte.
Hem de ser realistes, el país necessita voluntaris, mai se sap quan pot passar res greu, però en tot cas hem d’estar preparats sempre. Les entitats han de formar-nos, motivar-nos i cuidar-nos, si el que busquen és profesionalització, sóc voluntari i tinc ganes de seguir-ho sent. «El viatge de mil milles comença amb el primer pas…».
