Una de les temptacions més seductores en què pot caure el PSOE és atribuir el seu fracàs a que, al mes de maig, per imperatiu de la realitat econòmica, i per exigència dels nostres socis europeus, va adoptar unes retallaes socials contràries a l’ideal del socialisme i que això va causar alarma i por entre els seus simpatitzants. L’argument és irreprotxable si es dóna la hipòtesi per bona, i la conseqüència és que ningú ha tingut la culpa del fracàs: ni la campanya electoral, ni la tasca de Rubalcaba, ni la del Govern. A través d’aquest argument, que té un percentatge de versemblança, to e r mundo e güeno, inclòs el daltabaix andalús.
Aplicant la mateixa hipòtesi sobre Catalunya comencen a aparèixer dubtes, perquè Carme Chacón, que encapçala el socialisme català, ha obtingut els pitjors resultats de la seva història, mentre CiU, que està en la responsabilitat del govern autonòmic, ha hagut de dur a terme retallades no ja similars, sinó molt més dures que les de Zapatero, i en sectors tan sensibles com la sanitat. Si la hipòtesi fos irreprotxable, CiU hauria obtingut resultats inferiors, en paral·lelisme a la impopularitat de les mesures.
Alguna cosa no és coherent. Hi ha d’haver altres motius perquè s’hagin perdut tants vots socialistes, i els hagin trobat a milions els populars, tot i l’advertiment d’aquells que aquests són la dreta ferotge. I la medalla d’haver acabat amb l’amenaça d’ETA, tampoc s’ha notat positivament en el socialisme basc. La temptació de l’explicació autoexculpatoria és molt atraient, però una anàlisi equivocada converteix la sortida a la crisi del socialisme espanyol en una tasca més prolixa i complicada, i més llunyana en el temps.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
