Després d’haver admirat la majestuositat de Notre-Dame, amb la seva façana gòtica i les torres que dominen la silueta de l’Île de la Cité, vam continuar la jornada recorrent a peu els carrers d’aquest nucli històric de París, on cada pedra sembla guardar un fragment de la història de França. No cal caminar gaire per trobar-se davant d’un dels monuments més bells de la ciutat, la Sainte-Chapelle. Construïda a mitjans del segle XIII per ordre de Lluís IX, futur Sant Lluís, tenia una missió solemne: custodiar algunes de les relíquies més venerades de la cristiandat, com la Corona d’espines i un fragment de la Vera Creu. Entrar-hi és gairebé com fer un salt en el temps, i no només perquè les parets i les voltes conserven l’empremta medieval, sinó perquè l’espai mateix sembla dissenyat per conduir la mirada cap amunt i cap a la llum. La capella baixa, amb les seves voltes més fosques i recollides, servia a la gent del palau; però és en la capella alta on l’espectacle es desplega amb tota la seva força. Quinze finestrals immensos, de quinze metres d’alçada cadascun, narren a través de més d’un miler d’escenes bíbliques la història del món des del Gènesi fins a l’arribada de les relíquies a París. Els colors canvien amb el pas de les hores i creen un efecte gairebé hipnòtic, com si l’aire mateix estigués tenyit de vermells, blaus i verds. No és estrany que s’hagi descrit la Sainte-Chapelle com una joia d’orfebreria portada a escala monumental. Malmesa durant la Revolució, fou objecte d’una restauració exemplar al segle XIX que la va convertir en un autèntic laboratori per a la conservació del patrimoni. Avui, entrar-hi continua sent una experiència espiritual i estètica que deixa el visitant sense paraules.
Sortint de la Sainte-Chapelle, només cal recórrer uns quants metres per arribar a la Conciergerie, un edifici que representa un contrast radical. Si la capella transmet llum i transcendència, la Conciergerie ens parla del poder terrenal i del drama històric. Formava part del mateix palau de la Cité, que fou residència reial entre els segles X i XIV, però al pas dels segles va perdre aquesta funció i es convertí en presó sota la custòdia d’un conserge reial, d’on prové el seu nom. El primer impacte és arquitectònic: les grans sales gòtiques, com la impressionant Salle des Gens d’Armes, amb voltes que s’alcen fins a vuit metres i mig i capitells esculpits amb motius vegetals o escenes de lluites, transmeten encara la grandesa del que fou un palau digne de monarques. Però aquesta bellesa conviu amb un passat carregat de records tràgics.
Durant la Revolució Francesa, la Conciergerie es va transformar en la presó més temuda de París. Aquí s’hi instal·là el Tribunal Revolucionari i els acusats que hi entraven sabien que era la porta del patíbul. Maria Antonieta n’és la presonera més cèlebre: traslladada la nit de l’1 al 2 d’agost de 1793, fou tancada en una cel·la austera i incomunicada fins al seu judici i execució a l’octubre. Avui, en el recorregut de la visita, una capella commemora aquell episodi i convida a reflexionar sobre la fragilitat de la condició humana davant la història. Però no fou només la reina qui hi va passar: científics com Lavoisier, poetes com André Chénier o polítics com Danton també van conèixer aquelles cel·les abans d’anar a la guillotina. En els mesos més durs del Gran Terror, la Conciergerie es guanyà el sobrenom d’«infern dels vius», amb centenars de presoners amuntegats en condicions insalubres. Passejar avui per les seves sales és sentir el pes del temps i dels destins que s’hi van decidir, com si les pedres recordessin les veus dels qui hi van esperar el veredicte final.
Després d’aquest recorregut intens, carregat de bellesa i també de dramatisme, vam posar rumb cap al nostre allotjament: l’hotel Ibis París Torre Eiffel Cambronne. Situat al districte XV, a només quinze minuts a peu de la torre més emblemàtica de la ciutat, ofereix un contrast absolut amb la jornada viscuda. La modernitat, la practicitat i el confort prenen el relleu després de submergir-nos en segles d’història. Les habitacions, funcionals i lluminoses, algunes amb vistes a la Torre Eiffel, es converteixen en el refugi perfecte per descansar. A més, el servei és àgil, el bufet d’esmorzar variat i l’ambient acollidor, de manera que el viatger se sent benvingut des del primer moment.
Aquest itinerari, que havia començat davant Notre-Dame i que ens havia dut a la llum sagrada de la Sainte-Chapelle i a la memòria tràgica de la Conciergerie, es tancava amb el descans serè en un hotel contemporani. Tres experiències molt diferents, unides en un mateix dia, que reflecteixen els múltiples rostres de París: ciutat espiritual, ciutat històrica i ciutat moderna. En cap altre lloc com aquí es pot viatjar amb tanta facilitat del segle XIII al XXI, de les catedrals gòtiques als hotels urbans, de la llum dels vitralls als records de la Revolució i, finalment, a la calma d’una habitació que espera al final de la jornada. És aquest contrast el que fa que París sigui inesgotable i que cada visita deixi una empremta nova, com si la ciutat tingués la virtut de reinventar-se a cada pas.
