Els darrers anys s’ha denunciat, en l’entorn educatiu, un abús de diagnòstic en salut mental per definir determinades conductes d’infants i adolescents.
Especialment, quan el seu comportament genera algun tipus de dificultaten les dinàmiques escolars i els aprenentatges.
Cada ‘nou’ diagnòstic, al qual se li atorga el nom d’un trastorn, s’erigeix amb un significat que intenta explicar el malestar d’aquests joves. Els senyals més importants d’aquest malestar en les etapes de la infància i l’adolescència es produeixen a l’entorn escolar. Dificultats relacionades amb un dèficit cognitiu, dificultats vinculades a l’atenció i la concentració i, de vegades, un rebuig directe que acaba provocant l’absentisme. Quan es presenta aquesta resistència a l’acció educativa s’acaba sol·licitant un diagnòstic que esclareixi la naturalesa d’aquest comportament i el ‘tractament’ que permeti corregir-lo, per tal de retornar a la ‘normalitat’.
L’alleujament obtingut davant un diagnòstic dona resposta a tots els agents implicats: la família, l’escola… Com afrontar-lo esdevé la paradoxa de l’elecció: reeducació de la persona mitjançant un treball emocional o ús de fàrmacs? Dues opcions que, ben argumentades, poden ser considerades.
