Quan fa anys que escrius columnes i fas aportacions en tertúlies radiofòniques, no deixes de veure el pas del temps i que si bé canvien algunes coses, altres són repetitives fins a l’avorriment. Això fa que, pobres opinadors que som, tornem a caure en el comentari d’algunes qüestions, més per necessitat que per obvietat. Avui reprendré un tema que havia tractat fa uns quants anys, quan parlava del fenomen recurrent de la remembrança dels difunts. El més habitual és que, davant la mort, tots tendim, gairebé sense excepcions, a la condescendència vers aquells que ens han deixat.
El cert és que ningú és totalment bo ni totalment dolent, aquesta seria una lectura massa simplista del pas dels humans per la vida. La vida de les persones està feta de milers d’instants en què s’hi poden succeir tant coses bones i heroiques, com altres de fosques i aterridores. Ningú s’escapa d’aquesta bipolaritat que, segons qui l’analitza, es pot percebre també amb mil emocions i sentiments contraposats. El fet de morir, però, sembla portar implícita una aura de perdó i d’oblit: només es recorden les coses bones i s’esborren les malifetes.
Aquesta darrera setmana vèiem com el món es commocionava amb la pèrdua d’un esportista d’alt nivell, Kobe Bryant, en un accident aeri. S’ha parlat molt també de la mort de la seva filla, però menys de les altres persones —més anònimes— que van perdre la vida en el mateix accident: dues amiguetes de la nena, les seves mares, dos entrenadors de bàsquet i el pilot de l’helicòpter. Això és el tribut a la fama.
No m’he empassat, evidentment, els centenars de notícies relacionades amb aquest tema, però m’han xocat els recordatoris fets a aquest senyor als quals he pogut accedir. Gairebé de forma unànime, s’ha destacat la seva faceta esportiva, una faceta realment important tenint en compte els grans resultats que havia assolit i la gran incidència del món de l’esport en el dia a dia de la nostra societat, bé com a pràctica saludable, bé com a distracció de masses.
Algunes veus dissidents, periodistes, dones —tot cal dir-ho—, han recordat un moment fosc en la vida de l’ídol, quan va ser acusat de violació per una noia de dinou anys. L’acusació no va arribar a judici perquè els assessors de Bryant van negociar una indemnització milionària i una carta d’excuses, a canvi de què fos retirada.
Estem en el perdó, el més digne dels valors —o això ens diuen des de fa molts anys. Cal deixar anar allò que ens pertorba per retrobar la serenitat, però el perdó no és l’oblit. Sinó que ho diguin als pocs supervivents de l’holocaust que aquests darrers dies de gener commemoraven el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. Com deia Jules Vallès, «la mort no és una excusa». Perdó sí, oblit, no.
