Fa dos anys vaig començar a navegar pel món de Facebook. Va coincidir amb la meva primera etapa de jubilat, quan el temps té una altra dimensió, un temps en què vas aconseguint emplenar-te de noves obligacions, en certa manera de noves necessitats. El curset inicial el vaig fer a la Seu, al punt Omnia, sota la delicada direcció de l’Ester Collado. Se’m va obrir un món nou que, com el que passa a l’exterior de les pantalles informàtiques, té coses bones i coses dolentes, però que en qualsevol cas continuen sent molt interessants. El meu agraïment, doncs, al Sr. Marc Zuckerberg, per haver estat el creador de Facebook.
Quotidianament entro a l’ordinador a veure quines fotos, quines notícies, quins comentaris m’hi trobo. A poc a poc, sense presses, he anat relligant-me amb uns quatre-cents amics, molts de la Seu, altres de les comarques pirinenques, d’Andorra, de Barcelona, algun de Lleida… De moment soc força actiu i m’implico en comentaris no sempre encertats però sempre amb ganes d’aportar alguna nova informació, alguna opinió digna de ser debatuda. Entre les aportacions que considero més positives puc destacar les que faig al grup No ets de la Seu si… dirigit pel Manolo Montero i que es cenyeix bàsicament a comentar fotos antigues de la Seu que, vista la intensa història de la nostra ciutat, és una mina de gran riquesa; a més, compta amb una altre secció, no menys interessant, on te n’assabentes de la ciutadania local que es veu obligada a plegar veles a través de la còpia d’una esquela funerària.
Com a la mateixa vida, també m’hi ensopego amb entrebancs desagradables. A part de les típiques signatures anònimes no justificades, em trobo un munt de gent que es limita, a vegades de bona fe, a compartir notícies o informacions sense cap fiabilitat, que no tenen cap altra finalitat que escampar pura porqueria. Ho puc detectar per les seves aparicions irregulars o perquè contenen contradiccions i falsedats evidents. Un grup important fa referència als ajuts als immigrants. Aquí sembla que ser un immigrant sigui una bicoca i que per aquesta sola situació tens uns ajuts similars al fet que t’hagués tocat una bona herència. Si hi aprofundeixes consultant als treballadors socials del ram en queda una cosa clara, que no existeix cap discriminació positiva en favor dels immigrants i que el tracte es igual per tothom, a tals necessitats objectives, tals ajuts. He arribat a la conclusió, sempre navegant per Facebook, que el que realment molesta a alguns és aquesta igualtat i que el que realment es voldria és que la immigració quedés darrera dels residents habituals en l’ús dels serveis públics. Això no es gosa dir clarament i per això, innocentment, es mostren fotos on gent immigrada apareix nedant en l’abundància i on un natural del país demana caritat després d’haver treballat tota la seva vida. Quan, llavors, intentes raonar la incorrecció d’aquests missatges, insinuant que poden caure en algun tipus de xenofòbia, la resposta que reps és ràpida, que els insultes, que de xenofòbia res de res i que allò que publiquen respon a la més estricta de les realitats.
Una altra gran qüestió és la de la temàtica política. Aquí n’hi ha per tots els colors i et pots trobar en autèntics carrerons sense sortida. Opino que la línia a seguir és la que marca la prudència però sense caure en el silenci. I no és fàcil, una vegada se’m va ocórrer davant dels terribles enfrontaments entre l’Estat d’Israel i els palestins d’intentar una anàlisi que a mi, si més no, em semblava força entenimentada. Les respostes que vaig rebre no eren argumentacions contra les meves consideracions sinó genuïns i llarguíssims mantres –enganxar i tallar–, que tant servien per a mi com per a qualsevol altre agosarat. I tantes altres qüestions polítiques on pots caure en la més mísera situació si l’altre participant està dotat de la veritat absoluta. A vegades m’és molt difícil no dir la meva, sobretot en aquells moments del dia que et sents amb una mica d’autoestima, però les rèpliques que obtinc em retornen sovint a la malenconia i al silenci.
Però la veritat és que el Facebook em resulta, en línies generals, apassionant, instructiu i notablement enriquidor quant a relacions personals. Per a mi, en qualitat relacional supera les brevetats del Twitter i les urgències dels Whatsapps. N’he exposat les vies més perilloses però si usualment condueixes amb prudència els altres xofers acostumen a tractar-te amb amabilitat, amb diàleg i amb una increïble satisfacció de reconèixer i ser reconeguts. Ho potser és que els dos anys que hi porto són de lluna de mel?
