En la imaginació d’un nen que acompanya el seu pare a fer visites comercials hi cap perfectament tota una Odissea, en aquest cas andorrana. Bé és veritat que la meva Ítaca era la Seu i que tenia la seguretat que, malgrat els improbables esculls del viatge, ben a curt termini retornaria pacíficament a la llar familiar. De fet, el gran heroi grec, Ulisses, l’identificava més amb el seu homònim, l’Ulisses patriarca de la família barcelonina d’aquell meravellós, inoblidable, TBO…
Abandonant Andorra la Vella iniciàvem una petita excursió que, a través de camps plens al seu moment de margalides i algunes grandalles, ens conduïa a les Escaldes. De fet els camps ja insinuaven l’aroma de solars urbanitzables i cada any una o una altra casa es bastia als confins de les dues poblacions. La meva gran esperança infantil era arribar a veure la unió entre els dos nuclis urbans cosa que pensava que seria el triomf final del desenvolupament comercial i turístic d’aquella terra tan amable i tan plena de vida.
Considerava l’epicentre de Les Escaldes l‘Hostal Valira, propietat de la família Reig. Aquí, l’avinguda Carlemany es definia pel conjunt del Cafè Casino, el Bar Burgos, la pastisseria Vidal, les obres de la nova església i la sòlida construcció en granit del Valira, que encara flairava el pas dels seus constructors, els benedictins de Montserrat, que, en plena República, ja l’havien dotat del que per a mi era el símbol màxim del món contemporani, un ascensor. A l’Hostal Valira del moment, el tracte comercial directe el manteníem amb tres càrrecs de gran eficàcia personal.
El primer, era la bodeguera, la Maria, una sensible ciutadana de Sant Julià, que portava les existències del celler al cap i que feia les comandes amb un tarannà producte del rigor i de l’amabilitat. El segon, era el maître Canturri, de la família urgellenca del mateix nom amb una casa al final del carrer Major de la Seu i que havia viscut profitoses experiències hoteleres a Suïssa i a París. M’impressionava la seva cara seriosa i el seu vestit fosc, com corresponia a la funció de cap absolut d’un menjador de categoria. Era el personatge estratègic per a la sortida dels nostres vins d’Alella, en les seves recomanacions als comensals ens hi anava una bona part de la nostra felicitat.
El tercer, era el Sebastià, un cuiner de Sant Feliu de Guíxols, expansiu i comunicador. El Sebastià, com hi anàvem a les hores de la preparació dels àpats, ens dedicava una estoneta des de rere el fogons i ens feia compartir una visió del món que compatibilitzava les preocupacions per la situació política –era un catalanista fins a la medul·la- amb la correcció dels vins i licors necessaris per a condimentar els àpats suculents que oferia una casa tan prestigiada. I, per a mi, la cirereta va representar-la una estada dels jugadors del Barça, que em permet de dir amb gran satisfacció que vaig veure al Kubala sortint de l’Hostal Valira, abillat amb la samarreta blau i grana i fent exercicis de pilota… Encara avui, quan tinc la sort de visitar les exposicions de la Thyssen-Bornemisza, actual i digníssim destí de l’edifici, em sembla que suren en l’ambient les vibracions d’aquells moments.
Eren obligades les visites al bar Burgos del Teodoro Turriella i a l’espaiós bar Casino del Francesc Ubach i el Pere Pedreny… aquests establiments els tinc indissolublement lligats al record dels discos del conyac Fundador Domecq, que es regalaven per la compra de cada caixa; el motiu publicitari era: “estás como nunca, Fundador!!”. Amb aquesta publicitat es van vendre moltes caixes a tot arreu i també a Andorra. Jo en feia col·lecció i anava escoltant les músiques; el conyac, lògicament, no el provava, a part que en alguna ocasió havia mullat un sucret en la copa del meu pare.
Seguíem les visites: a l’Hotel Modern, el Bertran, el propietari, era cantant d’òpera. Tenia una gran envergadura corporal, cabia just darrere el taulell de recepció, i jo esperava que en qualsevol moment ens contestés amb una ària. A la vora ja trobàvem l’Hotel Muntanya i l’Hotel Carlemany, amb l’Ermengol Sangrà, i el seu fill, el llavors jove Estanislau Sangrà. Com m’agradava l’Hotel Carlemany, aquelles sales espaioses, el gran menjador amb arcades sobre un Valira que baixava inquiet i nerviós, com m’agradava dinar-hi en aquells estius càlids, ja tan llunyans. I, com no, un bon i bell ascensor! Quina família més amable els Sangrà!
Calia anar a Engordany, a saludar a l’activíssim Miquel Espel, passant pel pont, tan estimat i emblemàtic, a la vora del qual podíem visitar la carnisseria de cal Xurrina i l’Alejandro Lluelles… I no tot havia de ser feina, i en una nit freda d’hivern, ben abrigats, la visita, aquesta no comercial, al Pessebre Vivent d’Engordany, acabat de sortir del forn de la creativitat de l’Esteve Albert.
Menu
Menu
