La millor carrera d’un polític és acabar de banquer. Aquesta és la seva meta daurada. Ni el Consell d’Estat. Res. Els «llestos» a les Caixes. Cap a elles han acudit des de sempre, en dura pugna i sense que els principis hagin suposat un inconvenient ètic, per fer-se amb els més espectaculars sous, els privilegis més escandalosos i les jubilacions més abusives i abundants. En la situació per la qual travessa Espanya, l’escàndol adquireix categoria d’insult a tots quants avui lluiten per mantenir a flotació una empresa, conservar un treball o sobreviure després d’haver-ho perdut.
S’anuncien reformes i sofriments. Molts ja els patim. La financera resulta ineludible. Però amb ells, com que no hi va la cosa. Els diners públics han d’afluir al rescat de les fallides, els crèdits es congelen i el nombre de desnonaments i de persones que perden la seva llar al no poder fer front a les hipoteques és cada dia més escruixidor. Però això no immuta als seus sous ni tan sols als responsables d’haver fallat a les institucions que van dirigir. Com a acte final del saqueig, doncs ho és sense pal·liatius, s’atribueixen quitances indecents, en sumes que el comú dels mortals ni ens atrevim a multiplicar, i s’assenyalen jubilacions de centenars de milers d’euros anuals. Els exemples són generalitzats, de la CAM a les caixes gallegues i d’aquí a les catalanes. Fins a la de Guadalajara, tan petiteta ella, no va impedir el pont daurat del seu liquidador.
L’últim conegut han estat els dels consellers de Bankia, on s’insereix ara l’antiga Caja Madrid, després de conèixer el sou del seu president, Rodrigo Estona, superior als 2 milions d’euros anuals. I resulta que el d’IU, Moral Santín, en el lloc des de fa lustres, s’embutxaca més de mig milió, seguit de prop per l’exministre socialista Virgilio Zapatero i pels populars Mercedes de la Merced i Romero de Tejada. Quatre noms de mostra i de botó. Que són més d’un centenar.
No sap un com és la fórmula, però és urgent i peremptori descobrir-la. Com ha de ser-ho l’acabar amb aquesta casta dins de la casta política dels polítics-bancaris. Encara que no tinc massa esperances que ningú tingui ni l’honradesa, ni els principis ni la valentia de posar-li el cascavell al gat. Entre altres coses perquè tots volen ser el gat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
