Fa unes setmanes ens va deixar una de les dones més influents de l’Amèrica llatina al segle XXI. No parlo de cap escriptora, poeta ni política, parlo de una boxejadora, parlo de La Locomotora, i aquesta és la seva història.
Alejandra “La Locomotora” Oliveras va néixer el 20 de març de 1978 a El Carmen, Jujuy, i va créixer a Alejandro Roca, Còrdova, dins d’una família humil de vuit germans. A casa seva, la vida no regalava res: des de petita va conèixer la fam i la feina al camp sota un sol, però sobretot, les mancances que obliguen a fer créixer els somnis en silenci. L’esforç era el pa de cada dia, i la resistència, una assignatura obligada.
Als catorze anys, la violència domèstica va marcar-li la pell i l’ànima. Un any després, ja era mare, amb tot el pes de la responsabilitat a les espatlles i el futur per escriure. La boxa va aparèixer aleshores, no com un hobby, sinó com un acte d’autodefensa, una necessitat urgent per protegir-se. Aquell gest per sobreviure es convertiria, amb el temps, en la seva passió, el seu ofici i la seva bandera.
El 2005, després d’anys d’entrenaments intensos i sacrificis silenciosos, va debutar com a professional. Només un any més tard, ja estava escrivint història: a Tijuana, davant la mexicana Jackie Nava, va guanyar el seu primer títol mundial i es va convertir en la primera argentina campiona mundial fora del país. Aquella nit, “La Locomotora” va arrencar un viatge imparable.
En total, va conquerir sis títols mundials en diferents categories, una gesta que la va situar al cim del boxa femení i va trencar murs en un esport que durant dècades havia tancat les portes a les dones. El seu estil al ring era pur instint i valentia: avançava sempre, sense recular, amb una mirada que deia que no existia cap rival impossible. Però fora del quadrilàter, mostrava una altra cara: generosa, directa i compromesa amb qui més ho necessitava.
Amb la fama i els títols, va decidir tornar part del que havia rebut. Va fundar el Team Locomotora, una iniciativa per donar suport a joves i comunitats vulnerables, oferint-los no només entrenament esportiu, sinó també un espai d’ oportunitats. Va defensar l’esport com a eina d’inclusió i va alçar la veu, amb la mateixa fermesa que tenia als combats, contra la violència de gènere. Solia repetir: “Pots caure mil vegades, però si t’aixeques mil una, segueixes invicte”.
Quan va deixar la competició, no va abandonar la lluita. Es va convertir en entrenadora, conferenciant i fins i tot va aparèixer en política, amb l’objectiu clar d’obrir camins per als altres, especialment per a aquells que, com ella, havien crescut amb poc més que voluntat i esperança.
Aquest passat juliol, la vida li va llançar el cop més dur: una hemorràgia cerebral la va deixar en coma. Dues setmanes més tard, la seva llum es va apagar per sempre. L’Argentina sencera la va acomiadar com el que havia estat: una guerrera que mai no va abaixar els braços, un exemple de determinació i coratge.
El llegat d’Alejandra Oliveras és un recordatori viu que no importa com de forts siguin els cops que et dona la vida: cada caiguda pot ser el punt d’impuls per aixecar-te amb més força que abans. La veritable victòria no és acumular cinturons que pengen d’una paret, sinó encendre en els altres el desig de lluitar pels seus somnis, de no rendir-se mai, encara que el camí sembli impossible. La seva història és el testimoni d’una dona que va convertir el dolor en combustible i que, com una locomotora, va continuar avançant fins a l’últim alè.
