La difusió massiva de fotos íntimes d’actrius i cantants americanes estimularia el debat sobre alguns assumptes transcendents si no fos perquè hi ha poques ganes de debatre seriosament. La gent es fa fotos en boles, que no és el mateix que mirar-se al mirall, i les envia per aquí o les guarda en uns suposats núvols als quals s’atribueix un blindatge que poc s’adiu amb la seva naturalesa gasosa, i quan comencen a passar per les pantalles dels ordinadors de mig món, llavors repara en la pèrdua de la intimitat, en el terrible que és perdre-la. Afirmava no sé qui que l’essència de la dona és la seva intimitat, i si s’afegeix que potser també la de l’home, estic per creure que és així, com, d’altra banda, confirmaria el profund disgust de la seva pèrdua, molt semblant al que provoca l’ultratge o l’aplanament. Sent tan car, tan preuat, aquest bé essencial, com s’entén l’escàs zel a preservar? En el seu vessant delictiu, sembla evident que el responsable de semblant pèrdua de la intimitat de tants cossos no és altre que el hacker que es va colar per l’escletxa d’un núvol d’aquests i va arrambar amb tant com va poder, sabent del gran predicament del que gaudeix el voyeurisme informàtic. Però en altres vessants la cosa no està tan clara. Un telèfon mòbil d’aquests d’ara amb els que es pot fer de tot menys parlar per telèfon és, ni més ni menys, un parany. Per caçar què? Molt senzill: la intimitat. És clar que en aquests temps exhibicionistes i regressius de la dona (no només del seu cos), l’estima per la intimitat va perdent terreny i adeptes. I els hackers ho saben.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
