El pas de la Covid-19 ha estat devastador, potser força més del que ens pensàvem. Les nostres economies, sobretot les més petitones, les que constitueixen el gruix del país, patiran per sobreviure; algunes s’encaren fatídicament cap al cementiri de les empreses en forma de baixes censals definitives, però com que la vida segueix, també en naixeran d’altres als censos fiscals i als registres mercantils. Això és el nostre sistema, en molts aspectes caduc, en altres vital i gairebé sempre, profundament generador de desigualtats. La Covid-19 no solucionarà res i ho agreujarà tot, però pot generar uns anticossos força útils per racionalitzar determinades conductes, per exemple que a totes les sortides dels lavabos públics hi hagi una magnífica ampolleta de líquid antisèptic, que et permeti anar a seure tranquil després d’haver tocat els poms de les portes dels vàters.
Una temàtica on la Covid ens ha alliçonat, a costa de molts patiments, és en la relació d’Andorra amb les seves comarques veïnes, especialment la comarca de l’Alt Urgell, amb la Seu d’Urgell i les altres comarques de l’Alt Pirineu. Avui estem comprovant com Andorra se sent covid free i disposada a obrir les seves fronteres amb Espanya i amb França.
I com la Unió Europea no té competències ben definides en el tema fronteres són aquests estats els que marcaran el seu ritme i Andorra s’hi haurà de sotmetre. Seria d’una altra manera si estiguéssim formant una àrea econòmica pirinenca constituïda per Andorra, l’Alt Pirineu i l’Aran, i la part fronterera de França? No ho tinc formalitzat davant notari, però opinaria que sí, que les coses serien molt diferents.
El creixement vertiginós d’Andorra als darrers cinquanta anys, generant una riquesa i un nivell de vida –no entrem ara i aquí amb les desigualtats-, ha anat imbuint en l’ànim d’alguns sectors andorrans un cert —no li diré pas nacionalisme—, sentiment de superioritat vers els territoris fronterers, i aquest sentiment és detectat per la part més vinculada històricament a Andorra, que és la del nostre Pirineu català.
La qüestió es presenta clara, insisteixo, per a alguns sectors, no per a tothom: no cal formalitzacions territorials amb la gent de la Seu, amb la gent del Pirineu, fins i tot a vegades ni amb Barcelona, ja ens entenem directament amb Madrid i si convé, encara amb més distància, amb Brussel·les.
Aquesta mentalitat, ho dic amb tota la meva estimació cap a Andorra, estimació que puc demostrar al llarg de la meva vida com a persona, com a professional i als darrers vint anys com articulista, és incorrecta i nociva. Des del meu humil punt de vista, com és possible que les institucions públiques andorranes no hagin creat una comissió, bé parlamentària, bé governativa, que estudiï i valori totes les possibles actuacions per entrelligar econòmicament i social andorrans i altpirinencs? La resposta la sento de fa temps, entrelligades ja n’estan per altres vies, perquè cal comprometre’s més? I lògicament la gent de la part catalana de la frontera sabem perfectament que no es fa perquè no es vol donar rellevància al tema, no toca. Doncs, bé, ara ha arribat un virus, conegut com a Covid-19, que ens ensenya tot el contrari, això sí, a preu de professor d’altíssima virulència. Ens ensenya que en una qüestió d’emergència, i jo defensaria fins i tot de completa normalitat, la vinculació estreta d’Andorra amb els territoris veïns és indispensable. Imagineu-vos, per un moment, que la regió econòmica Andorra – Alt Pirineu – Muntanya francesa , fos una realitat o fins i tot que tan sol fos un projecte estudiat oficialment. No hi ha cap dubte que un altre gall cantaria i cantaria que aquesta àrea coordinada mereix una atenció ben especial des de Madrid, des de París i des de Brussel·les.
Als dos costats de la frontera, tots estem en una cruïlla, no tant pel cop del corona virus com pels canvis que tan acceleradament ens van caient al damunt. Repeteixo, des del meu punt de vista, ara és l’hora per enfocar un futur basat en una àrea socioeconòmica comuna sense que això hagi de significar cap minva a la personalitat d’una Andorra sobirana. I per parlar amb Europa, seria o no un bon actiu de negociació manifestar formalment i precisa la voluntat de ser el motor del desenvolupament d’aquesta part del Pirineu?
Economista