Va caminar la caverna escalfant l’ambient de la final de la Copa entre els dos equips, Athletic de Bilbao i FC Barcelona, ??que més Copes guarden en les seves vitrines. Com si la presència a la capital aquest divendres de desenes de milers de bascos i de catalans, seguidors dels dos clubs, no suposés una aportació extra d’espanyols a la ciutat de Madrid, bé que cadascun d’ells amb la seva particular sensibilitat i ideari, la ultradreta va intentar entelar el jubilar succés ressuscitant pels carrers i els fòrums l’espantable fantasma de la seva inquietant idea d’Espanya, una Espanya patrimonialitzada per ella, fosca, castrense, excloent i totalitària. I tot per si havien de xiular o no havien de xiular els espectadors quan sonava la Marxa Reial, usada oficialment en l’actualitat com a himne de la nació.
Deia el senyor Manuel Azaña, president que fou de la República Espanyola, que «no hi ha un ésser, Espanya, diferent de la suma dels espanyols». A ningú es necessitaria explicar una cosa tan evident si no fos perquè aquesta caverna, antany considerada producte residual del «franquisme sociològic» i avui de nou amenaçant i rampant, pretén creuar, ja ha creuat, els límits de la convivència democràtica i àdhuc del sagrat principi de l’hospitalitat, acusant i fustigant a les persones que van anar al Manzanares per gaudir del futbol i, eventualment, de la victòria del seu equip. Les declaracions d’Esperanza Aguirre animant a suspendre el partit, fer fora la gent de l’estadi i reprendre’l a porta tancada segons s’escolti una atzavara a les grades, no és que traspassin la línia de la civilitat a la qual ha sempre de cenyir-se un càrrec públic, sinó que contenen, per ser tan contràries a la llibertat de les persones i als seus drets civils, un grau elevadíssim de provocació. Per fortuna, els espectadors del partit, bascos, madrilenys i catalans de tota ideologia, creença i condició, tenen un més refinat sentit de la responsabilitat. Si van xiular serà, per molt poc elegant que pugui ser xiular un himne, perquè van voler. Ja no està Franco a la llotja, ni les grades, crec, sembrades d’agents de la Secreta.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
