- Sembla una celebració que té l’origen en algun ritus precristià per recordar els avantpassats
JOSEP
- Foto: SERGI MAS
S?acosta l?hivern, els freds i també la festa de Tots Sants que per a la cristiandat és de les més importants, no en va és el dia per celebrar el sant de tots aquells que no tenen un dia específic al Santoral. Tenint en compte la seva importància, antigament, en temps de guerra, Tots Sants era considerat com un dia de treva. Els combatents deposaven les armes per celebrar-ho tots junts.
El primer de novembre és també el Dia dels Fidels Difunts, motiu pel qual la festa queda un xic tenyida de tristor. Diuen les llegendes que és un dia la meitat alegre, el matí, que és per als vius i l?altre meitat trista, la tarda, que és per als morts.
També és un dia assenyalat pels pobles ramaders d?alta muntanya, per coincidir amb la data escollida per encorralar el bestiar que havia pasturat tot l?estiu als prats. El dia de Tots Santa implicava, per tant, un cert canvi en la forma de viure, ja que els pastors retornaven a la llar, motiu que donava encara més importància a la festa.
Coincidia també en aquests dies la celebració de les fires de bestiar, on els ramaders renovaven els ramats, ja fos comprant o venent per millorar la pròpia cabana. En les vendes hi havia entrada de diners, i en les compres entrada de nou bestiar, que era també motiu de joia.
Tots aquests esdeveniments es reflectien en els menjars, ja que es celebraven àpats totalment típics d?aquestes dates. Era l?època de les castanyes i era obligat fer-hi guisats que entre el veïnat es produïa una certa competència per veure qui el feia més bo. Les postres eren gairebé obligades: castanyes torrades i panellets.
A la conca del Segre, des d?Organyà fins a Tragó, es recollia una quantitat de castanyes de cada veí i, un cop portades a l?ajuntament, es feia un gran foc a compte de la corporació, i es torraven les castanyes acompanyades d?un gran bot de vi. Al vol de la foguera, els joves ballaven el Ball de la castanya que es dansava en parelles sense agafar-se. Un temps després, amb els nous sistemes d?entendre el ball, les parelles van provar d?agafar-se, però tothom va protestar, per no considerar-ho decent. Varen ser els músics els que més van ajudar a conservar aquesta tradició, ja que si les parelles s?agafaven, els músics paraven de tocar, fins a l?extrem que alguns conjunts musicals es llogaven en la condició que si durant el Ball de la Castaña s?agafaven podien deixar de tocar i àdhuc plegar sense cap dret a reclamació.
Sembla aquesta cerimònia la resta d?algun ritus precristià per recordar als avantpassats, o oracions cristianes a favor de les ànimes del purgatori.
En les ciutats i grans poblacions, avui és el dia que es posaven les castanyeres. A Andorra també hem tingut assegurades les castanyes torrades de fa més de cinquanta anys per la família Nazario de la Seu d?Urgell.
També hi havia qui posaven castanyes torrades a maurar amb vi bo, anís o aiguardent, o fins i tot amb mel o sucre i que se servien per postres.
Poc a poc s?anaren introduint altre tipus de postres i arribaren els panellets, amb motiu de la industrialització del sucre; però això no va ser fins a finals del 1700.
Les dades històriques citades a l?article són del Costumari Català de Joan Amades. H
Pastisser.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
