Cada vegada que presencio en una empresa —sigui quina sigui la seva mida o el seu sector— frases inspiradores del tipus: “Som un gran equip”, “Aquí les persones són el primer”, “El teu potencial és infinit, atreveix-te a explorar-lo”. M’agrada llegir-les, de veritat. Perquè darrere d’aquestes paraules, normalment hi ha un desig real de construir un lloc millor. El problema no és el que diem. El problema és el que fem i, sobretot, el que tolerem.
La cultura organitzacional no viu en un manual, ni en una presentació bonica, ni en una campanya interna. Viu en allò quotidià. En el to amb què es corregeix un error. En com es demana ajuda. En si es premia l’esforç o es castiga l’intent. En si la sinceritat es valora o es penalitza. En si el reconeixement arriba a temps o no arriba mai.
La cultura organitzacional no és un projecte que es pugui planificar i tancar. La cultura es construeix, es practica i es defensa. Perquè la cultura es forma amb centenars de petites decisions, moltes d’elles invisibles: a qui escoltem de debò, quins comportaments premiem, quins silencis permetem o quines converses evitem per incomoditat.
He après que un equip no es trenca per un mal dia. Es trenca quan es normalitzen coses que no haurien de ser normals. Quan es tolera la falta de respecte “perquè aquella persona està passant per un mal moment”. Quan es justifica un to fora de lloc “perquè aquí hi ha pressió”. Quan es valora la disponibilitat total com si fos compromís o quan la por es disfressa d’exigència.
I el més delicat és que la tolerància sempre sembla petita al principi. Una frase fora de lloc, un comentari que incomoda, una reunió on algú interromp una vegada i una altra, una broma que no era broma. Coses que es deixen passar per prudència, per evitar conflicte, per “no fer drama”. Però amb el temps, aquests detalls van escrivint la veritable cultura: la que es respira quan ningú està mirant.
De vegades, liderar és prendre decisions difícils. Però moltes vegades, liderar és una cosa més simple i més valenta: és dir “això aquí no” abans que es converteixi en costum. Tenir la conversa pendent. Posar límits amb respecte. Escoltar amb humilitat. Reconèixer errors propis. Demanar disculpes. Ser coherents.
Perquè la cultura també es construeix des del que és personal. I crec fermament que no es pot liderar els altres sense aprendre, primer, a liderar-se a un mateix. Què tolero en el meu dia a dia? Què deixo passar a la meva vida que després es reflecteix en la meva manera de dirigir? Quines pors em fan callar? Què necessito treballar per ser un exemple real, no perfecte, però sí honest i coherent?
La cultura s’assembla més a un mirall que a un discurs. Reflecteix el que som quan estem cansats, sota pressió, quan ningú ens està mirant. I per això importa tant. Perquè una empresa pot tenir estratègia, tecnologia i recursos, però si la seva cultura està construïda sobre paper, tard o d’hora ho pagarà.
Al final, la cultura no és un eslògan. És una elecció diària. I potser el lideratge més humà comença amb una pregunta senzilla: què estem fent avui que demà no hauríem de permetre?
