El Reglament Europeu contra la Morositat continua al full de ruta comunitari. La Comissió Europea ha confirmat els últims dies que la iniciativa seguirà a la seva agenda de cara al 2026. El reglament promet canvis importants per als autònoms, microempreses i pimes. Alguns podrien ser un període màxim de pagament de 30 dies, un nou tipus d’interès de demora automàtic o un recàrrec a les empreses que paguin tard als seus proveïdors. D’altra banda, es fixarà l’obligació que les administracions vigilin que els contractistes abonin les factures corresponents als subcontractes en el mateix termini obligatori.
El procediment de la norma de dret europeu esmentada va arrencar el 14 de setembre de 2022, quan en el seu discurs sobre l’estat de la Unió Europea, la presidenta de la CE Ursula Gertrud von der Leyen va anunciar la revisió de la Directiva 2011/7/UE contra la morositat. En el seu discurs, von der Leyen va destacar que senzillament no és just que una de cada quatre fallides sigui deguda a les factures impagades. La presidenta de la CE va assegurar que, per a milions d’empreses familiars, aquesta revisió de la Directiva sobre morositat en les operacions comercials entre empreses serà una pilota d’oxigen en temps turbulents.
Actualment, està vigent la Directiva 2011/7/UE de lluita contra la morositat, que estableix un conjunt comú de normes destinades a lluitar contra la morositat en les operacions comercials entre empreses i entre poders públics i empreses mitjançant la normalització de les condicions de pagament, els tipus d’interès i la compensació dels costos de cobrament. La visió de la Directiva, tal com es recorda en la seva consideració 12, és promoure un canvi decisiu cap a una cultura de pagament sense demora a l’entorn empresarial de la UE.
El precedent de l’actual La Directiva 2011/7/UE va ser la Directiva 2000/35/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 29 de juny del 2000, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials a la Comunitat Europea. L’any 1997 la CE va arribar a la conclusió que a Europa pagar tard s’estava convertint en una norma en lloc d’una excepció i que cada vegada més els deutors estaven adoptant una actitud negligent i un comportament abusiu davant les seves obligacions de pagament. Inicialment, el 23 d’abril de 1998, després del balanç elaborat en la comunicació de 9 de juliol de 1997, i tenint en compte les observacions formulades al pla d’acció a favor del mercat únic, la CE presenta una proposta de Directiva al Parlament Europeu i al Consell per la qual s’establien mesures de lluita contra la morositat en les transaccions. Cal fer notar que la tramitació del projecte de Directiva a través de les diferents institucions de la Unió Europea dura gairebé dos anys. La Comissió proposa un conjunt de mesures destinades a lluitar contra la morositat que, per una banda, s’apliquen a les transaccions comercials entre empreses, en compliment del principi de la llibertat contractual i, per altra banda, entre el sector públic i les empreses. Les mesures preveuen, en particular: un termini de pagament que, mancant altres disposicions contractuals, no superi els 21 dies a partir de la data de facturació. Un sistema de compensació per a tot perjudici resultant de la morositat que ha patit el creditor, incloent-hi interessos de demora. Una reserva de domini per al venedor fins al moment del pagament del preu de compra. Uns procediments de reclamació accelerats per cobrar els deutes no impugnats. Uns procediments legals simplificats per als litigis que relatius a crèdits d’un import inferior o igual a 20.000 ecus (moneda comunitària equivalent als euros). Un pagament aviat per part de les autoritats públiques per a les quals el termini de pagament no haurà de superar mai un màxim de 60 dies, així com un pagament automàtic dels interessos en cas de retard.
El 19 d’abril del 2000 el Parlament Europeu i el Consell assoleixen un acord sobre la Directiva contra la morositat després de dos mesos d’àrdues negociacions i trobades triples (Parlament, Consell i Comissió) al Comitè de Conciliació. L’acord aconseguit suposa una solució a mig camí per als interessos del Consell i del Parlament, i inclou, entre altres aspectes significatius, que el sector privat i el públic se situen en igualtat, ja que el conveni estableix que la futura Directiva comunitària s’aplicarà a tots dos. Així mateix, s’ha acordat que la taxa d’interès pel retard del pagament correspondrà a la taxa d’interès aplicada pel BCE (opció de recompra) més un mínim de set punts percentuals; en aquest aspecte, el Consell havia proposat en la seva posició comuna sis per cent i el Parlament un vuit per cent.
Després, el 4 de maig del 2000, s’aprova el text conjunt pel Comitè de Conciliació de la Unió Europea per donar llum verda a l’aprovació de la Directiva contra la morositat. El Parlament Europeu i el Consell disposen de sis setmanes des del 4 de maig per aprovar definitivament aquest acord per majoria absoluta dels vots al Parlament i per majoria qualificada al Consell, i després es podrà adoptar definitivament la Directiva. A continuació, el 18 de maig del 2000, el Consell de Ministres de la Unió Europea aprova la Directiva sobre retards en els pagaments en les operacions comercials. El 15 de juny del 2000, en tercera lectura, el Parlament Europeu aprova el text comú proposat pel Comitè de Conciliació i encarrega a la presidenta de la Cambra que signi l’acte conjuntament amb el president del Consell.
Finalment, el 16 de juny la Directiva va ser aprovada per les dues institucions europees i s’hi proposa un conjunt de mesures per lluitar contra la morositat en els pagaments que s’apliquen, d’una banda, a les transaccions comercials entre empreses, en compliment del principi de la llibertat contractual, i, d’altra banda, entre el sector públic i les empreses. Es preveu, en particular, que tret que a les clàusules contractuals s’especifiqui una altra cosa, el venciment del pagament no podrà ser superior a la data de la factura més de trenta dies naturals. Hi haurà un sistema de compensació per tot perjudici causat per la morositat, consistent en interessos de demora facturats al tipus del Banc Central Europeu o equivalent més de set punts més. El venedor es podrà reservar la propietat de l’objecte de la transacció fins al moment del pagament del preu d’adquisició. Es disposarà de procediments de recurs accelerats per cobrar els deutes no impugnats, no superiors a un termini de noranta dies entre la data de recepció de la petició del creditor i el dia en què l’ordre de pagament es faci executiva. Com a colofó, el 29 de juny del 2000 el Parlament Europeu i el Consell sancionen definitivament la Directiva 2000/35/CE per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials. Tots els estats membres de la UE estaven obligats a efectuar la transposició de la dita Directiva, a tot tardar el 8 d’agost de 2002.
Una dècada després de la promulgació de la Directiva 2000/35/CE les institucions comunitàries de Brussel·les van advertir que aquesta directiva europea no havia solucionat la problemàtica de la morositat en les operacions comercials entre empreses privades i tampoc les transaccions entre aquestes i el sector públic. En conseqüència, l’any 2009 la CE va promoure una proposta de Directiva per reformar la Directiva 2000/35/CE i, en particular, perquè el Sector Públic pagués les factures en un termini màxim de 30 dies. La iniciativa de la CE es va materialitzar a la Directiva 2011/7/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de febrer de 2011, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials (Directiva 2011/7/UE). Aquesta Directiva pretén retallar els terminis de pagament entre les empreses privades i evitar que les grans empreses imposin ajornaments de pagament massa llargs als proveïdors.
Els aspectes més rellevants de la Directiva 2011/7/UE són, en primer lloc, que l’art. 1 declara que el seu objecte és assegurar el funcionament del mercat interior, fomentar la competència entre les empreses localitzades a la UE i, en particular, de les pimes. Aquest darrer punt és de gran importància, ja que aquest tipus d’empreses són més vulnerables als problemes causats per la morositat. En segon lloc, la Directiva 2011/7/UE penalitza el deutor amb un nou tipus d’interès de mora en defecte de pacte, que anomena «interès legal de demora» i que és una mica més elevat que el que disposava la Directiva 2000/35/CE. El nou tipus d’interès moratori es calcula sumant al tipus d’interès de referència del BCE augmentat en vuit punts percentuals (art. 2.6. Directiva 2011/7/UE).
En tercer lloc, protegeix els proveïdors dels abusos per part dels clients i evita que aquests imposin terminis de pagament excessivament dilatats en proposar un període de pagament europeu normalitzat de 30 dies i implantar una norma general que determina que els ajornaments de pagament en les operacions comercials entre empreses no ha de ser superior als 60 dies naturals, llevat d’acord exprés en contra creditor (art. 3.5. Directiva 2011/7/UE).
En quart lloc, en cas que no hi hagués contracte signat entre les parts, el termini de pagament hauria de ser de 30 dies que es comptaran des de la data en què el client hagi rebut la factura, ja que en el cas que el comprador no pagui la factura, quan passat el termini dels 30 dies naturals, el proveïdor tindrà dret a reclamar-li interessos de demora (art. 3.1/2.b.2.b.2). Alhora, si la data de recepció de la factura fos dubtable, llavors el client haurà de pagar-la transcorreguts 30 dies naturals que es computaran des del dia en què el comprador hagi rebut els béns que ha adquirit o se li hagin prestat els serveis contractats (art. 3.3.b.ii. Directiva 2011/7/UE).
En cinquè lloc, la Directiva 2011/7/UE prescriu que, com a norma general, els ajornaments de pagament contractuals entre empreses no haurien d’excedir els 60 dies. Això no obstant, admet que puguin existir casos en què les empreses compradores necessitin terminis de pagament més llargs i per aquest motiu es permet que les parts es puguin acollir al principi de l’autonomia de la voluntat per pactar terminis de pagament superiors a 60 dies, sempre que aquesta ampliació dels ajornaments de pagament no sigui clarament abusiva per al proveïdor (art. 3/02). Així, doncs, l’autonomia de la voluntat de les parts està limitada per la possible declaració de clàusules contractuals abusives si els terminis de pagament pactats constitueixen una desviació de les bones pràctiques comercials, contrària a la bona fe (art. 7. Directiva 2011/7/UE).
En sisè lloc, la Directiva 2011/7/UE assenyala que els països membres de la UE es cercioraran que, en els casos de demora en el pagament de les factures vençudes en operacions entre empreses, el creditor tingui dret de forma automàtica a reclamar, juntament amb els interessos moratoris meritats, una indemnització com a compensació pels costos de cobrament en què. A més de tenir dret a reclamar l’import fix per factura impagada de 40 euros, el proveïdor podrà reclamar al client morós una indemnització justa per totes les altres despeses de recobrament que superin la quantitat fixa de 40 euros i que hagi patit el creditor per culpa de la morositat del deutor (art. 6. Directiva 2011/7/UE). Entre aquests costos s’esmenten expressament les despeses que el creditor hagi degut desemborsar per als serveis de defensa i assessorament d’un advocat o la contractació d’una agència de gestió de recobrament d’impagaments (art. 6.3. Directiva 2011/7/UE).
En setè lloc, quan les transaccions comercials siguin entre empreses privades i el Sector Públic, la Directiva 2011/7/UE preceptua que els estats membres de la UE verificaran que el creditor, en arribar la data de venciment de la factura i no haver-la encara cobrat, tingui dret a percebre els interessos legals de demora, sense necessitat de requeriment de pagament article 4 i que bàsicament són que el subministrador o contractista hagi complert amb les seves obligacions contractuals i que no ha rebut a temps la quantitat deguda per l’Administració, llevat que la demora en la liquidació de la factura no sigui culpa de la dita Administració deutora (art. 4.1. Directiva 2011/7/UE). Així mateix, els Estats supervisaran que en les transaccions comercials en què el deutor sigui una Administració pública els proveïdors i contractistes puguin cobrar les seves factures en un termini no superior als 30 dies naturals comptats des de la data en què hagi rebut la factura corresponent l’Administració pública destinatària de l’operació. En cas d’incompliment del termini de pagament, el contractista té dret a percebre interessos legals de demora, sense necessitat d’avís de venciment. En cas que la data de recepció de la factura no sigui comprovable amb total certesa, l’Administració l’haurà de liquidar 30 dies naturals després de la data de recepció dels béns o de la prestació dels serveis. Així mateix, si l’Administració pública objecte de l’operació rebés la factura abans que els béns o serveis adquirits, el termini de pagament legal serà de 30 dies naturals després de la data de recepció dels béns o de la prestació dels serveis (art. 4. 3. Directiva 2011/7/UE). Encara més, la data de recepció de la factura no pot ser objecte d’acord contractual entre l’Administració i el proveïdor. Això no obstant, els estats membres podran ampliar els terminis de pagament de 30 dies, fins a un màxim de 60 dies naturals, quan es tracti de situacions especials, per exemple, quan es tracti d’entitats públiques que prestin serveis d’assistència sanitària (art. 4.4. Directiva 2011/7/UE).
En vuitè lloc, la Directiva 2011/7/UE habilita expressament una legitimació activa per a les entitats reconegudes oficialment com a representants de les pimes i autònoms que podran personar-se davant els òrgans jurisdiccionals o administratius competents per defensar els seus associats quan hagin estat objecte de clàusules abusives en els contractes, de manera que les clàusules són abusives i apliquin les mesures adequades per evitar que es continuïn utilitzant (art. 7.5. Directiva 2011/7/UE).
En novè lloc, la Directiva 2011/7/UE exposa que, com que la morositat és un fenomen amb diverses causes interrelacionades i hi ha una convergència de determinants, no només cal lluitar contra aquesta xacra econòmica amb mesures jurídiques; també és convenient que els països membres de la UE posin en marxa mesures no jurídiques complementàries de transparència i sensibilització que fomentin a les empreses europees una bona cultura de pagaments. Entre aquestes mesures, la Directiva proposa l’edició de publicacions professionals, a posada en marxa campanyes de promoció que sensibilitzin sobre la problemàtica de la morositat. Igualment, els estats membres han de promoure la publicació de codis ètics de bon comportament en els pagaments als proveïdors. A més, la Directiva suggereix que els Estats impulsin un procediment de mediació per a la tramitació de pagaments objecte de controvèrsia que permeti a les parts negociar amistosament una solució a les disputes en relació amb els terminis de pagament. Fins i tot la Directiva deixa oberta la possibilitat als Estats perquè afrontin la qüestió de la morositat mitjançant les seves pròpies iniciatives, que contribueixin a desenvolupar una cultura de pagament sense demora als seus respectius països i que recolzi els objectius de la Directiva 2011/7/UE (art. 8. Directiva 2011/7/UE).
En desè lloc, la Directiva disposa que els estats membres hauran de facilitar els mecanismes legals adequats perquè el venedor conservi la propietat dels béns fins al pagament total del preu per part del comprador mitjançant una clàusula expressa de reserva de domini que s’incorporarà al contracte de compravenda abans del lliurament dels béns (art. 9. Directiva 2011/7/UE).
En onzè lloc, la Directiva 2011/7/UE assenyala la necessitat que a tots els estats membres hi hagi procediments de cobrament de crèdits no impugnats. Per aquesta raó, haurien d’existir processos judicials accelerats perquè el creditor obtingui un títol executiu en reclamar el pagament de deutes dineraris no impugnats i amb independència de la quantia del crèdit impagat en un termini de 90 dies naturals que es computen des de la data d’interposició de la demanda. Alhora, s’indica que en calcular el període de 90 dies no es tindran en compte els terminis requerits per fer la notificació al deutor morós ni els retards ocasionats pel creditor demandant, com, per exemple, els terminis per solucionar demandes (art. 10. Directiva 2011/7/UE).
Un dels aspectes més rellevants que, al meu entendre, caldria modificar de la Directiva 2011/7/UE és estableix que els ajornaments de pagament contractuals entre empreses no haurien d’excedir els 60 dies. Tot i això, admet que puguin existir casos en què les empreses compradores necessitin terminis de pagament més llargs i per aquest motiu es permet que les parts pactin terminis de pagament superiors a 60 dies. Al meu entendre, en la reforma de la Directiva cal establir sense excepcions que els ajornaments de pagament entre empreses privades no poden excedir mai de 60 dies. L’altre punt és que no hi ha una definició clara de pràctiques o clàusules abusives. Diverses disposicions de la Directiva fan referència al concepte de «manifestament abusiu», per exemple, en la negociació de terminis de pagament entre empreses. No obstant això, la Directiva no defineix aquest concepte, cosa que dificulta enormement que el creditor demostri que una clàusula o pràctica contractual específica és manifestament abusiva. A més, hi ha pràctiques abusives que tenen l’efecte últim d’eludir les obligacions de la Directiva. Per exemple, pràctiques que prohibeixen la cessió de títols de crèdit, que obstaculitzen el ‘factoring’, així com altres formes de pagament noves i digitals.
