En els darrers anys, situacions de força major com la pandèmia o desastres naturals com la DANA han posat en evidència la necessitat d’un marc legal més flexible per adaptar els contractes a circumstàncies excepcionals. A Andorra, un dels episodis més devastadors en aquest sentit van ser els aiguats de 1982, que van causar greus danys materials i van afectar nombroses activitats econòmiques i contractes en vigor.
En aquest context, la incorporació de la clàusula ‘Rebus sic stantibus’ a l’ordenament jurídic del Principat podria garantir solucions equitatives en les relacions contractuals afectades per canvis imprevistos. Aquesta clàusula permetria modificar o fins i tot extingir obligacions contractuals quan es produeixen circumstàncies extraordinàries que alteren significativament l’equilibri inicial del contracte.
Els aiguats de 1982 van posar en evidència com un fenomen natural pot trastocar completament l’economia d’un territori, deixant empreses i particulars sense possibilitat de complir els compromisos adquirits.
Davant situacions similars en el futur, una regulació clara de la clàusula ‘Rebus’ podria proporcionar seguretat jurídica i evitar litigis derivats d’esdeveniments inesperats, com la suspensió d’activitats econòmiques o la destrucció de béns i infraestructures.
D’altra banda, el debat sobre la clàusula ‘Rebus’ s’insereix en una reflexió més àmplia sobre la modernització de l’ordenament jurídic andorrà. La regulació d’aquesta figura podria contribuir a reforçar la competitivitat del Principat, oferint un entorn legal més adaptatiu i preparat per fer front a crisis futures.
En conclusió, la incorporació de la clàusula ‘Rebus’ podria garantir una regulació justa i efectiva de les relacions contractuals en situacions de força major. Aquesta iniciativa no només ajudaria a equilibrar els interessos de les parts, sinó que també reforçaria la seguretat jurídica en l’economia andorrana, proporcionant mecanismes més adequats per afrontar futures crisis, tal com les que Andorra ja ha viscut en el passat..
3 respostes
Sentencia 137/2024, Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil, causa 168/2023: “La jurisprudència al respecte, la recull essencialment la sentència 103/03 del 08-
01-2004 en la qual es va motivar : “La viabilitat de la clàusula rebus sic stantibus, que prové del dret comú (“contractus qui habent tractum successivum vel dependentiam de futuro rebus sic stantibus intelliguntur”) es conceptuada com un remei extraordinari que permet, en ocasions, la modificació o resolució del contracte en atenció a la gran desproporció que es genera entre les prestacions de les parts si es compara el moment de perfecció del contracte i aquell en el qual s’ha de complir. Des d’aquest punt de vista, es produeix un conflicte entre la vinculació contractual que s’origina des del concurs de l’oferta i l’acceptació, que dóna lloc al consentiment que recau sobre l’objecte i la causa i que, per tant, origina l’existència de contracte i el seu efecte vinculatori, obligacional i relatiu (cfr. Codi 4,10, 5 i digest 46,3,80 i STM de 12-6-1990) i que respon al principi “pacta sunt servanda” i que possibilita el manteniment de la seguretat jurídica, i entre l’equitat que justifica que en supòsits excepcionals es puguin atemperar o mitigar els efecte rigorosos de les normes, ja siguin contractuals o legals, quan les circumstàncies tingudes en compte entre les parts han patit una greu alteració que dóna lloc a una desproporció evident entre les prestacions d’ambdues parts o que frusta definitivament la finalitat que es cercava amb el contracte. Per consegüent, ja des d’ara s’ha d’advertir que la clàusula rebus sic stantibus constitueix un remei de talant molt excepcional i que els òrgans judicials han de ser escrupulosos en l’apreciació dels seus requisits. Pel que es refereix als requisits que ha de reunir la clàusula rebus sic stantibus són els següents. En primer terme, s’ha de tractar d’una relació obligatòria de tracte successiu; en segon terme, cal que s’hagi produït una alteració extraordinària de les circumstàncies i aquest judici comparatiu s’ha d’efectuar entre el moment de la perfecció i el de compliment; en tercer terme, cal que l’esmentada alteració origini una desproporció rellevant entre les prestacions de les parts contractants; que les circumstàncies sobrevingudes que donen lloc a la desproporció enorme de les prestacions siguin imprevisibles i, en darrer terme, que no existeixi altre remei o mecanisme per evitar el perjudici ocasionat a una de les parts. Ja, en aquest context, la STM de 27-2-1985 establia que “la clàusula rebus sic stantibus ha tingut aplicació en aquelles situacions en què de manera imprevisible i impensada, una alteració estranya als contractants de les circumstàncies del món exterior, era susceptible de produir un trencament de l’equilibri de les prestacions, que sorprenent les parts, ocasionava que alguna d’elles veia com el contracte esdevenia inútilment i greu perjudicial.”
Per tant, aquesta clàusula no cal incorporar-la al contracte.
La clàusula rebus sic stantibus és un principi general del dret, que està incorporat a l’ordenament jurídic d’Andorra (Sentència Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, Sala Civil (causa 168/2023), per tant, no cal incloure-la com a tal en un contracte.
Agraeixo el seu comentari, tot i que em permetrà puntualitzar una qüestió essencial. La clàusula rebus sic stantibus és, certament, un principi general del dret reconegut per la jurisprudència andorrana. Ara bé, afirmar que no cal incloure-la en un contracte pel sol fet que es tracta d’un principi general és, com a mínim, una afirmació atrevida.
Els principis generals del dret poden orientar la interpretació i fins i tot suplir llacunes normatives, però no tenen per si sols el rang ni l’eficàcia d’una norma jurídica escrita. En canvi, el contracte —per voluntat de les parts— té força de llei entre qui l’atorga, i és precisament aquesta força normativa la que justifica i reforça la conveniència d’incloure-hi expressament determinats principis, com el de rebus sic stantibus, quan es vol assegurar-ne l’aplicació en cas de canvi substancial de les circumstàncies.
Confiar que un principi jurídic s’aplicarà automàticament, sense regular-lo ni invocar-lo de manera expressa, és una concepció més pròpia d’un manual introductori de dret que no pas d’una pràctica contractual rigorosa i eficaç.
Cordialment,