Si bé fins ara les epidèmies eren esdeveniments finits —en el sentit que tenien un començament i un final, i una localització geogràfica concreta, tal i com ens expliquen els llibres d’història—, el Covid-19 ens ha demostrat que estem davant d’un altre escenari totalment diferent. Es tracta d’una pandèmia que no sabem ben bé ni com ni quan ha començat i, com el seu nom indica, que s’ha expandit per gairebé tot el globus terraqui. Hem entrat, sense saber el com i el perquè, en l’era de la incertesa.
Els diferents posicionaments polítics a l’hora d’afrontar la crisi han mostrat la fragilitat de l’ordre mundial actual, contraposant plantejaments de gestió, econòmics i de salut. Entremig, unes poblacions més o menys disciplinades que oscil·laven entre la por i la salvaguarda, la ràbia i la rebel·lia, o la solidaritat i la frustració. Mentrestant, la hipercomunicació —afavorida segurament per la manca de mobilitat— ha refermat conceptes com geo-localització, rastreig, privacitat, 5G, intel·ligència artificial, ètica, teletreball, plataformes educatives, emergència climàtica, escenaris, velocitat de contagis, desescalada, estabilització, mascaretes, gels hidroalcohòlics… Uns mots i uns conceptes que susciten més preguntes que respostes i que fan que les poblacions, en lloc de sentir-nos segures, ens veiem abocades cap a la incertesa.
Òbviament, aquest ambient sobresaturat d’informació sobre la malaltia i les mesures de prevenció, sobre la nova gestió dels negocis, la crisi econòmica o el creixement del comerç electrònic, així com la proliferació de fake news, ens deixaran una empremta notable, i és probable que el retorn a la forma de vida i de treball d’abans no sigui possible. Tot i la probabilitat de tenir una vacuna en un lapse de temps més o menys curt, molts epidemiòlegs apunten que vindran nous virus. Una manera com una altra de conformar-nos en una nova normalitat i d’aprendre a viure al dia a dia, que és allò que hauríem hagut de fer sempre.
El dia de demà no tornarà a ser com el d’abans d’ahir, i l’evolució que l’ésser humà ha fet al llarg de mil·lennis seguirà a un ritme segurament molt més accelerat. Haurem d’aprendre i d’integrar noves formes de vida, de treball, de relació social, i reveure potser també les nostres prioritats, tot i que no sabem si per un temps o per sempre. La mutació, l’evolució, no té per què ser negativa. Potser tot plegat no és més que una nova oportunitat per a la humanitat, justament per revisar tot allò que fèiem malament i per construir, més que un nou ordre mundial, un nou equilibri per als humans i el planeta.
Des del punt de vista de l’economia, la transformació també pot resultar beneficiosa. A més de mesures de contenció, de reajustaments i de canvis en la gestió, les empreses hauran d’apostar per nous objectius de negoci, per la renovació/innovació, pel creixement sostenible, potenciant noves formes de treball, estimulant la creativitat i donant un gir de 180º a la comunicació interna i externa, ja que la comunicació d’ahir ha quedat obsoleta.
L’adaptabilitat i l’agilitat en el canvi són els factors que, tant en les persones com en les organitzacions, marcaran la línia de la supervivència.
Menu
Menu
