La sortida del número de Charlie Hebdo en homenatge als seus companys assassinats la setmana passada és una prova de fortalesa personal i tota una declaració de principis. Insisteixen en caricaturitzar Mahoma, el presenten consternat pels crims i solidaritzat amb les seves víctimes i afirmen en el text principal que «tot està perdonat», enarborant una bandera allunyada de qualsevol ombra de venjança i recollint, no sé si sabent, l’esperit d’algunes sures de l’Alcorà que presenten a Alà com un Déu compassiu, que tot ho perdona, cosa que han de desconèixer els terroristes gihadistes.
Fa deu anys, quan el diari danès Jyllands Posten va publicar aquelles caricatures de Mahoma que tanta polèmica van aixecar, Europa es va posar a debatre sobre els límits de l’humor. El 2008, el CIS va preguntar als espanyols i el 55% creia que l’humor tenia límits i considerava inacceptable fer acudits amb símbols religiosos. No sabem si les coses hauran canviat, però davant la barbaritat dels assassinats de París aquest debat avui s’ha arraconat. Tres milions de ciutadans francesos –molts espanyols ho han intentat també aquí– s’han llançat a comprar una revista que la difusió normal és de 60.000 exemplars. També és una declaració de principis. La immensa majoria d’ells mai va llegir ni tornaran a comprar la revista i molts d’ells potser discrepin de l’orientació del seu àcid humor o considerin, com aquells ciutadans enquestats pel CIS, que hi ha coses amb les que l’humor no pot jugar, però amb el seu gest, com el dels milions de ciutadans que es van manifestar als carrers de París al crit de «Je suis Charlie», proclamen que si els límits de l’humor són discutibles el rebuig de la barbàrie no té cap discussió.
Al meu entendre, en una democràcia l’humor no té límits, perquè quan des d’una vinyeta es fa apologia del terror, de l’homofòbia, de la xenofòbia, l’antisemitisme o de la islamofòbia, el delicte és l’apologia, no el pretès humor sobre el qual se sustenta, com quan un periodista o un polític menteixen senzillament no estan fent ni política ni periodisme. Si baixem el llistó i els caricaturistes s’autocensuren per no ferir sensibilitats, acabarem directament amb l’humor. En qualsevol cas, són les lleis i els tribunals que han d’establir les regles del joc no un parell d’individus armats matant en nom d’Alà i el seu profeta. H
Periodista
Per a més informació consulti l’edició en paper.
