Saps, Sara, si m’haguessin de fer triar una paraula que definís la teva vida i la teva mort, seria: explosiva. Es clar que tens altres adjectius que et defineixen: riallera, simpàtica, creativa, a vegades irreverent, defensora de les causes perdudes, intensa, enèrgica, disposada a tot, massa pels altres i poc per a tu…
Sara, des que has marxat, la gent de les plantes on has treballat estem tristos, jo busco la mirada dels companys i companyes, i tu ja saps que jo sóc una mica feréstega i orca, sóc del Pirineu. Però busco el contacte, les abraçades, el copet a l’esquena, les paraules dels companys i companyes, per parlar de tu, per recordar-te, tinc la necessitat imperiosa de plorar-te, necessito parlar de tu. Parlar, expressar-me, fa que esdevingui un bàlsam per la meva ànima.
Saps, t’enyorarem molt, de fet, ja t’enyorem. Deixes un buit molt gran en els cors dels teus companys i companyes. I fins i tot la teva mort ha estat explosiva: arrel de la teva mort, xarxes socials i una part de premsa andorrana s’han omplert de comentaris morbosos, aquests sàdics volen saber com has marxat, i a nosaltres, els què de veritat t’hem conegut, només volem recordar-te i plorar-te. Poc ens importa com has marxat, el que realment ens sap greu i ens entristeix és que has marxat i la petjada que ens deixes és insubstituïble. Em sembla, Sara, que parlo per la majoria dels teus companys i companyes: tots et portarem sempre al cor.
Infinita Sara, saps, des que has marxat, plou cada dia a Andorra i només faig que veure papallones.
Fins a l’eternitat, Sara.
