PERIODISTA
Recordo amb angoixa la petició d’avals per part de l’empleat de l’entitat bancària, quan vaig sol·licitar el meu primer crèdit. Vaig haver d’involucrar a un amic i a un familiar per aconseguir que a una persona com jo, que deuria tenir aspecte d’estafador als ulls del banc, li prestessin una quantitat de diners que a hores d’ara em sembla ridícula. No obstant això, estic molt orgullós perquè milions d’espanyols i jo hem avalat als bancs i a les caixes d’estalvi perquè se salvin, i, a més d’orgullós, una mica enfadat, perquè ningú m’ha demanat permís, és a dir, que sóc un avalador obligatori, i ni tan sols el banc ha hagut de passar per la dificultat, per la vergonya de descarar-se amb uns altres per demanar-los, per favor, l’aval.
La prepotència dels bancs, aquesta supèrbia amb la qual miren als clients, en lloc de fer-los una mica la pilota com succeeix en qualsevol altra activitat comercial, és alguna cosa insòlita que empitjora la seva vanitat. Compren i venen com qualsevol comerciant. En lloc de comprar i vendre tomàquets o sabates, compren i venen diners. Però no com qualsevol: quan hi ha beneficis, els reparteixen entre els accionistes i, quan hi ha pèrdues, ja estem els pobres per avalar els préstecs i pagar els interessos. El sabater i el que ven verdures, si negocien malament, s’arruïnen i posen diners de la seva butxaca. Els banquers, en canvi, compten amb els pobres. Els pobres tenim pocs diners, però som tants!
Fins ara, mentre els altres ens quedàvem sense treball o sense pis, els bancs guanyaven diners. Prenien euros a un percentatge baixíssim i l’hi prestaven a l’Estat a un interès alt. ¿Per què complicar-se la vida gestionant crèdits? Arribats aquí, ¿què tal si intentem salvar els pobres? Encara que només sigui per l’egoisme de mantenir-nos com a avaladors.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
