És probable que darrerament hàgiu sentit anomenar en alguna ocasió l’expressió dèficit masculí. I no, no es tracta que ens estem quedant sense homes, que tot i que en les estadístiques generals de població la cosa està molt equilibrada, amb un lleuger increment de percentatge a favor de les dones, a Andorra, curiosament, aquest percentatge de forma històrica es presenta a l’inrevés, i hi ha un nombre més gran d’homes que de dones. Però quan parlem de dèficit masculí no ens referim al nombre de subjectes, sinó a un concepte diferent, manquen homes per les dones formades i feministes, i és que, en l’actualitat, no existeix correspondència entre el nombre d’homes i el de dones amb estudis superiors que a més portin implícits valors feministes i/o igualitaris.
És a dir, no hi ha prou homes amb estudis superiors i feministes per empatar la xifra de dones en aquestes condicions, de forma que un terç de les dones amb carrera i principis feministes o igualitaris no tindrà parella o haurà de conformar-se amb un home amb un nivell d’estudis inferior i sense consciència feminista. Si ens plantegem que hi ha moltes persones amb preferència d’emparellar-se amb algú afí o semblant hi ha clarament un dèficit masculí per a les dones formades i igualitàries, o vist des d’un altre punt de vista, hi ha un dèficit femení per als homes tradicionals amb un nivell d’estudis baix.
I el que és evident, és que aquest dèficit modifica les relacions respecte a la manera que fins ara s’entenien. Avui dia, les dones busquen homes connectats amb la seva part femenina, i no els troben o no n’hi ha prou. La dona ha anat assumint les qualitats arquetípicament masculines, mentre que l’home no ho ha fet amb les qualitats arquetípicament femenines i viu un desenvolupament personal més limitat. I sense els deures fets, és difícil establir relacions d’igual a igual, no jeràrquiques i complementàries. I davant d’això hi ha dues opcions possibles: o les dones baixen el llistó o es queden solteres. I si us pregunteu què és el que estan triant, us avanço que el nombre de dones no emparellades va creixent; això sí, solteres i encantades, perquè avui dia l’emparellament és una opció, no una obligació.
Però és clar, això també complica la taxa de natalitat que va caient en picat, ja que és difícil trobar l’home ideal per assegurar la descendència. L’home que canvia bolquers, parla idiomes, llegeix llibres i canta cançons de bressol; l’home que no només s’ha criat amb un pare triomfant fora de casa, sinó amb una mare que també, i ha viscut sense traumes ni vergonya que elles poden guanyar més diners que ells i que els rols a la casa són compartits.
En un dels seus llibres, la periodista i escriptora espanyola Rosa Montero, diu que «el feminisme no és només cosa de noies», i reflexiona sobre que les dones estem canviant el món, estem destruint estereotips mil·lenaris, i és evident que si s’altera el paper social femení és perquè també muda el paper dels homes, i cal que ells s’assabentin d’això. L’èxit educatiu s’ha invertit en favor de les dones, i el percentatge de dones joves amb estudis universitaris supera al d’homes, i això altera l’antic patró tradicional que els homes s’aparellaven amb dones més joves amb un nivell educatiu igual o, en molts casos, inferior. Però és clar, encara hi ha una certa aversió masculina a emparellar-se amb dones altament qualificades i amb èxit professional, que a sobre guanyin més. I això provoca una falta de correspondència entre les expectatives dels homes i les de les dones, de tal manera que com menys igualitaris siguin els homes i menys endinsats en l’esfera domèstica estiguin, més dificultats tindran per trobar parella.
En definitiva, el problema real és que els homes busquen dones que ja no existeixen i les dones busquen homes que encara no existeixen (la frase no és meva i no en conec l’origen, però em sembla brutal). I mentre ells continuïn donant més importància a l’atractiu i les relacions sexuals satisfactòries, satisfactòries per a ells, és clar, i nosaltres busquem homes preparats i amb implicació en les tasques domèstiques, la balança continuarà desequilibrada. I la conseqüència és que el nombre de persones solteres va en augment i sovint només es compensa amb homes que s’emparellen amb dones que porten de països sud-americans i dones que s’emparellen amb homes provinents de països nòrdics.
I avui acabarem amb una frase de qui fou una activista, filòsofa i escriptora de novel·les, assaigs i literatura infantil, Mary Wollstonecraft, que deia: «Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes». I és que no hi ha res més poderós que una dona que sap el que vol i està disposada a lluitar per això. I és clar, amb tot el que ens ha costat arribar on som, no renunciarem al procés evolutiu necessari que ens porti a tenir homes igualitaris. I pensem que la transformació masculina no passa només per una modificació de rols, sinó que requereix l’adquisició de noves competències emocionals que apostin pels valors igualitaris, sense sobrevaloracions masculines ni autocomplaences. És a dir, no volem homes que s’autodenominin diferents o igualitaris, quan només estan confonent aspiracions amb realitats.
