Conec alguns amics que ja no llegeixen els diaris i canvien de canal quan apareixen les notícies. L’ànima humana té un límit a la por.
Som molts els que tanquem els ulls quan l’assassí està a punt de córrer la cortina de la dutxa. Viure amb por és terrible; molts trien fer-ho en la ignorància. Escapar-se de la realitat, ara, és tractar de fugir de la por.
El fred és la materialització tèrmica de la por. Sortir de casa, aquests últims dies, a molts llocs d’Espanya, fa por; no estem acostumats al fet que el fred traspassi la nostra roba: millor quedar-se a casa per si escampa.
No hi ha esperança en la major part de la població. Almenys s’ha reduït el sou dels bancaris, les entitats dels quals han rebut ajuda pública. Quina llàstima que Zapatero no tingués prou coratge per fer aquest gest gairebé exemplaritzant!
El seu gest, en canvi, va ser indultar a un banquer amic en el que va ser l’últim consell de ministres del seu executiu. Rubalcaba i Chacón, asseguts tots dos en aquesta taula, van estar d’acord amb aquest tracte de favor per rehabilitar a un banquer inhabilitat. Així són les coses.
Ningú vol mirar el calendari perquè ja sabem que el dia que se celebrin les eleccions andaluses, Mariano Rajoy traurà del congelador les mesures més dures i més difícils de pair. Se li va escapar quan creia que no hi havia micròfons. Els polítics solament diuen la veritat quan pensen que només els escolten els seus col·legues. La resta, ben muts.
Fred que fa por i por que fa venir fred. La societat està anestesiada perquè no li faci mal el futur. Però l’anestèsia passa i el fred també. D’aquí a una mica els carrers s’ompliran de gent indignada. Ho sap Rajoy i ho sabem tots. Però de moment, solament tenim fred i por o por i fred.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
