La setmana passada el ministre de Finances va presentar l’execució del pressupost de l’exercici 2017 i, com ja ens té acostumats, va aprofitar l’avinentesa per presumir que «per segon any consecutiu s’obté un superàvit de caixa», la qual cosa no havia passat mai abans. És evident que tenir superàvit de caixa, en aquest cas de nou milions d’euros, és molt millor que no pas tenir dèficit. Aquesta obvietat, però, queda en una mera anècdota quan s’analitza la realitat que amaguen les xifres pressupostàries.
DA ha desplegat, durant els dos darrers mandats, tot un seguit de figures impositives, tant directes com indirectes, que li han permès recaptar gairebé 800 milions d’euros. Això significa que la ciutadania ha hagut d’aportar una suma de diners ingent per quadrar les finances públiques. El ministre denunciava que en el període 2006-2011, el dèficit acumulat havia estat de 497 milions d’euros i ho contrastava amb la dada aparentment positiva del dèficit acumulat durant el període en què ell ha estat al capdavant del ministeri: tan sols 58 milions. S’han preguntat, però, quin hagués estat el dèficit dels governs de DA sense els gairebé 800 milions que hem aportat de més?
Si continuem analitzant les dades de manera detallada, veurem que l’impost de societats —aquell impost que reflecteix millor l’estat de l’economia del país, ja que és el que paguen les empreses pels beneficis obtinguts— recapta un 35,5% menys que l’any anterior. Ras i curt, les empreses del país van un 35,5% pitjor, per molt que s’entossudeixen a explicar-nos que l’economia millora.
Simultàniament, l’IRPF —aquell impost que grava la majoria de la ciutadania— recapta més. El principi constitucional que tots hem de contribuir segons les nostres possibilitats sembla capgirar-se analitzant el comportament recaptatori d’aquests dos impostos. Recordem, a més, que la introducció d’un impost tan cabdal com l’IRPF es va fer, com aquell qui diu, amb nocturnitat i traïdoria, ja que no constava en el programa electoral de DA i mai no l’havien anunciat. També és preocupant que, un any més, la despesa del personal de l’Estat augmenti gairebé un 5%, i que de la despesa en inversió, que hauria de servir per estimular l’economia, se n’acabi executant menys de la inicialment pressupostada.
Paguem més impostos, però no es destinen al que realment faria falta. Pagar i contribuir més hauria de suposar automàticament millors serveis i prestacions per part de l’Estat. En uns moments en què els serveis sanitaris empitjoren i les pensions són més que qüestionades, cal preguntar-se quina mena de gestió dels diners públics ha portat a terme DA.
És extremadament preocupant que el ministre de Finances aconsegueixi convèncer els correligionaris de DA enlluernant-los amb la xifra del dèficit de caixa. Sense uns governants que realment siguin capaços d’analitzar objectivament quina és la vertadera situació, el país mai no podrà avançar. Ja va sent hora que els seguidors incondicionals de DA es treguin la bena dels ulls i acceptin la realitat. L’eufòria del superàvit de caixa no pot dissimular la crua realitat.
