Deia l’escriptor català Noel Clarasó que “l’home i la dona han nascut per estimar-se, però no pas per viure junts. I que els amants cèlebres de la història van viure sempre separats”. I potser una mica de raó no li faltava, perquè estimar algú és fàcil, però les relacions potser no tant.
L’amor és un procés que habitualment s’inicia en l’enamorament, coneixem algú que ens treu l’alè, que ens fa distreure en la feina, a la casa o en el gimnàs, i perdre’ns en ensomnis amb aquesta persona. Amb el temps, els sentiments s’estabilitzen, comencen a transformar-se i passem a estimar a la persona. Així de fàcil!
De fet, estimar és tan fàcil que no cal ni ser correspost, un es pot enamorar de qualsevol persona, i acabar estimant-la, patint per ella, desitjant cuidar-la, tot i que aquest amor no sigui correspost. Tan fàcil que podem estimar més d’una persona alhora, encara que ens costi reconèixer-ho perquè socialment no està ben vist. Tan fàcil que no només estimem la persona de la qual ens enamorem. Estimem els pares que ens han cuidat, que ens han donat les bases del nostre aprenentatge. Estimem els fills, amb un amor irracional que va més enllà de com puguin ser o del que facin. I, fins i tot, estimem alguns amics, aquells que ens accepten tal com som i ens fan sentir especials i valuosos, perquè ens recorden que som dignes de ser estimats.
Aleshores, si estimar és tan fàcil, què passa amb les relacions? Doncs aquí la cosa ja es complica. Soc de les persones que creu que estimar és fàcil, perquè és un sentiment que depèn de nosaltres. Nosaltres decidim a qui estimar, en quin grau i per què. En canvi, les relacions són més complicades perquè no depenen només de nosaltres.
Una de les primeres causes que, en algunes ocasions, compliquen les relacions és que decidim relacionar-nos amb algú per raons que no són les adequades. Quan comencem a estimar algú, entenem que el següent pas és establir una relació, sense tenir en compte si la persona triada és la que complementarà el que realment estem buscant. Ens hem enamorat, hem passat a estimar-la i toca que sigui la nostra parella. Però això és realment suficient?
Quan som joves, inconscientment busquem una relació per formar una família i aquest objectiu tan important serà més que suficient per mantenir la relació uns anys, fent-nos sentir molt bé. Amb el temps, mantindrem la relació perquè haurem format la tan desitjada família, i els fills ens fan creure que la família només pot existir si estem junts. En altres casos, especialment quan ja som més grans, les ganes de voler tenir una relació són tan fortes que tenim por de deixar anar la parella, fins i tot quan en el fons sabem que no ens fa tan feliços. I és que aquestes ganes són tan malaltisses que la por a perdre-la ens crea ansietat, i no tenim en compte que la ment és experta a enganyar-nos, i sovint genera dreceres per interpretar la realitat, transformant-la, per tal de calmar els sentiments que no li agraden.
La societat en la qual vivim tampoc no afavoreix precisament les relacions de parella saludables. Les cançons, les pel·lícules de Disney, les sèries de televisió i les novel·les romàntiques ens mostren una concepció de l’amor que no és real i afavoreixen una sèrie de creences sobre les relacions de parelles que no ajuden al fet que aquestes es mantinguin en el temps d’una manera satisfactòria. A més, ens transmeten la necessitat d’estar en parella a un preu molt alt. I no em malinterpreteu, jo soc de les que pensen que la condició natural de l’ésser humà és estar en parella, però no a qualsevol preu.
Una qüestió important en les parelles, és tenir presents que cal cuidar els tres centres entorn del que giren: l’intel·lectual, l’emocional i el sexual. És obvi, que tots tenim un centre més dominant, i cap fa que una persona sigui superior a una altra, simplement es tracta del fet que tenim personalitats diferents. El que realment és important és coincidir amb una persona que comparteixi el mateix centre principal, perquè la relació sigui més satisfactòria. És cert que en molts casos les parelles no se suporten entre si perquè la part intel·lectual falla, pel fet que van connectar o per la via emocional o per la sexual, i en aquests casos, el membre més intel·lectual necessita tenir un cert tipus de converses que a l’altra part no l’interessen. Però si un dels dos té un reclam emocional superior o una necessitat sexual diferent, la relació és igualment insatisfactòria, fent que l’altra membre desconnecti en certes qüestions, tot i que pugui haver-hi dos centres que funcionin bé.
I no, no renego de tot, que fins i tot a mi em sembla que soc com el nan de Blancaneu. Soc de defensar les relacions, tot i que no siguin fàcils i que no siguin imprescindibles, ja que en general valen molt la pena. Penso que cal treballar-les abans de renunciar, sempre que, és clar, la relació sumi, t’ajudi a desenvolupar-te i et generi més emocions positives que negatives.
Els aspectes més importants a entendre són que cal estimar des de la llibertat, acceptant que l’altre té dret a prendre les decisions que vulgui i a triar que vol fer amb la seva vida. Cal que cadascú tingui el seu espai privat, la seva intimitat, i que estàs en la relació perquè estimes l’altra persona i no perquè la necessites. Cal entendre que la parella són dues persones i no un paquet de dos, i fer servir manipulacions perquè l’altre estigui al costat converteix la relació en poc saludable. També és molt important una bona comunicació, potser el pilar més rellevant de la parella, ja que és a través del diàleg que es creen els nous projectes, es negocia i s’arriba als acords. La comunicació adequada fa que les discussions es converteixin en quelcom constructiu, aportant diferents punts de vista i explicant cadascú com se sent, podent així unir la parella. De tant en tant, cal compartir temps de qualitat que trenqui la rutina. Quan es vol algun canvi en la parella, cal que canviar un mateix, ja que les altres persones només canvien si volen o si canvia el seu entorn. I sempre, sempre, cal cuidar la relació, perquè les relacions són com les plantes, si no les regues es moren.
En definitiva, les relacions no són fàcils, però si ens complementen i les cuidem, faran la nostra vida més satisfactòria.
I avui acabarem amb una frase de qui fou un novel·lista, narrador i traductor argentí, Julio Cortázar, que diu: “Que no vas ser l’amor de la meva vida, ni dels meus dies, ni del meu moment. Però que et vaig estimar, i que t’estimo, encara que estiguem destinats a no ser”. I és que hem de valorar el que ens uneix com a parella, i continuar estimant a l’altra persona pel que és, però a vegades hem de ser conscients del que ens separa i decidir no continuar recorrent el camí de la vida junts. Les relacions no són fàcils i cal lluitar-les, però quan no tenen sentit també cal saber acabar-les.
