És possible que cridi l’atenció l’exercici mental de José Blanco, per exemple, que al matí defensa amb entusiasme les directrius i la política del president del Govern, i, a la tarda, juntament amb l’equip electoral de Rubalcaba, aporta idees i iniciatives contràries.
Però tots som una mica esquizofrènics. Aquí tens a un militant del PNB parlant del bé de l’Estat espanyol, quan està a Madrid, i expressant tot el contrari en una reunió d’acostament al grup abertzale. Aquí està aquesta líder del PP, partidària de privatitzar les televisions autonòmiques, i reorganitzant i nomenant equips directius nous fins que arribi aquest dia. Aquí estan els partidaris de la llibertat, els lluitadors perquè cadascun pugui manifestar les seves idees, però que els fot que la manifestació d’aquestes idees, poso per cas, tinguin un origen i un final religiós. I aquí està aquesta feminista, brava lluitadora per la igualtat d’oportunitats, que no dubta a emprar armes de dona per a la seva promoció professional i social. I no et dic gens del masclista emboscat que, passat l’ambient on el políticament correcte és el sant i senya, canviar de discurs i mostrar el seu menyspreu conceptual i paleozoic sobre les dones. El problema no és l’amnèsia d’Alfredo sobre el que defensava ahir, o la de don José sobre el que afirmava aquest matí i negarà a la tarda, sinó la covardia i la irresponsabilitat que ens tenalla, aquesta incapacitat per assumir errors, i aquest egotisme que ens permet enarborar banderes ideològiques per amagar, hipòcritament , l’instint de supervivència.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
