Periodista
A tots se’ns escalfa la boca de tant en tant. Fins i tot, sense arribar al fragor d’un debat pujat de to, de vegades no trobem la paraula precisa per expressar el nostre pensament i acabem dient alguna cosa diferent al que volem expressar. O potser, senzillament, se’ns entén o se’ns interpreta malament. Aquestes raons formen part de l’argumentari clàssic del que erra i segurament hagués pogut fer-ne ús José Ignacio Wert si no fos perquè és un home bregat en la controvèrsia que coneix a la perfecció l’impacte dels missatges polítics en la ciutadania, perquè és ministre, perquè va dir el que va dir al Congrés dels Diputats i perquè estava parlant d’una matèria sensible en un moment especialment sensible.
I a més, per la seqüència. Perquè fa una setmana, el ministre Wert va lliscar una teoria segons la qual el creixement del sentiment independentista a Catalunya tirava arrels en l’educació que es dóna en aquesta comunitat, de manera que l’objectiu expressat ara d’espanyolitzar als nens catalans és com la teràpia decidida per combatre el mal detectat.
I si el diagnòstic és discutible, el tractament és inquietant. Primer, perquè només es pot espanyolitzar allò que no és espanyol, quelcom difícil de sostenir des de la sensatesa respecte als nens catalans. I segon, perquè si el ministre d’Educació detecta en una comunitat una mena d’adoctrinament polític, el que ha de fer és corregir i no proposar davant el català un adoctrinament espanyol. Rellegeixo l’impecable article 27.2 de la Constitució: «L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals». I no veig ni a ell ni a la llei que el desenvolupa que l’educació persegueixi espanyolitzar als nostres nens. L’orgull i el sentiment de pertinença a una comunitat no s’imparteix a les aules en una democràcia. Neix amb el temps, si val la pena. I idees com les expressades per Wert no ajuden, precisament.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
