Dissabte passat vaig assistir al Màgic Històric d’Andorra la Vella, un festival que omple el centre històric amb il·lusions, rialles i aquell punt d’incredulitat que només la màgia pot provocar. No era la primera vegada que hi anava, però sí la primera que m’hi aturava de debò, amb la calma de qui vol mirar, escoltar i deixar-se sorprendre.
A les onze del matí vaig veure actuar una maga a l’espai Copperfield. Convidava el públic a ajudar-la en els seus trucs, i després obsequiava els participants amb animals i figures fetes amb globus. Entre tots els números que va fer, en destacaria dos. En el primer, va travessar amb una espasa un collaret de ferro que duia un espectador al coll. En el segon, va fer pujar una noia —que es deia Nada, un nom tan curiós com el número— a una banqueta amb els ulls embenats. Després li va col·locar dos pals llargs a les mans, va retirar la banqueta i, finalment, va treure també els pals. La noia va quedar literalment flotant a l’aire… i encara no puc entendre com ho va fer. Aquí rau el misteri de la màgia.
Posteriorment, vaig passejar pel mercat màgic, un espai ple de curiositats: contes que apareixien pintats, escrits o en blanc; cordes que es tornaven rígides o queien de cop; varetes que es doblegaven com si fossin de goma, i altres trucs més sofisticats que demostraven que la màgia també pot ser una forma d’art. Quan ja ho havia vist tot, vaig decidir seure una estona i fer un aperitiu: un Bitter Kas, unes olives camperes i una bossa de patates fregides Espinaler, mentre observava la gent, els nens que corrien amunt i avall i aquell ambient alegre i sorollós que feia sentir la màgia a tot arreu.
A dos quarts d’una vaig veure una part de l’actuació de la maga Susana a l’escenari Houdini, i després vaig participar en la visita teatralitzada pel nucli antic. Era un joc conduït per un mag que ens feia buscar els objectes típics que utilitza un mag per poder fer màgia pels carrers d’Andorra la Vella: el barret de copa, la vareta màgica, les cartes amb els quatre asos, la capa i el conill Sebastià. Els nens s’ho passaven d’allò més bé, però els adults també somreien: hi havia aquell aire d’infantesa compartida que tant costa trobar.
Ja de nit, a les nou i mitja, el meu marit i jo vam tornar al mateix espai per veure l’últim espectacle del festival. L’actuació que més em va agradar va ser la dels cèrcols: un dels quals vaig poder comprovar jo mateixa amb les mans abans que els obrissin. Estaven units amb un petit caragol, i després els van anar col·locant al voltant del mag i enganxant-los al pal de ferro, fins que van formar una mena de gàbia rodona al seu voltant. Més tard, el van tapar diverses vegades amb una tela i, davant la sorpresa de tothom, va aconseguir sortir. Espectacular.
Tornant cap a casa, vaig pensar que la màgia continua tenint sentit. No cal que ens enganyi: n’hi ha prou que ens recordi que la sorpresa i la curiositat encara són possibles. En un món on tot sembla previsible, un festival com el Màgic Històric és una invitació a mirar amb ulls nous allò que ja coneixem.
