Veníem de temps durs, durs de veritat, els nostres padrins van viure de prop o de lluny dues guerres, els nostres pares van conèixer les mancances de la postguerra. En el fons, som una generació amb sort, que ha crescut envoltada d’una bonança sense precedents. Tenim presents les penúries passades més per les referències que ens han transmès que pel record llunyà de les llargues i dures jornades laborals dels pares i padrins. I si en el terreny de l’economia podem considerar-nos afortunats, que dir de l’entorn polític en que ens hem fet adults? Hem vist desaparèixer la dictadura que oprimia els nostres veïns i parents del sud, la França que hem conegut havia viscut ja feia temps la seva primavera, hem vist néixer una Europa que conjura els fantasmes de les guerres passades i, finalment, a casa nostra el poble ha agafat en mà el seu destí en forma de Constitució. Aquest quadre idíl·lic però té les seves ombres, malgrat els avenços tecnològics i els coneixements que ho feien possible, es va perdre l’oportunitat de bastir una societat basada en el desenvolupament sostenible, alguns maldestres (o malintencionats, aprofitats?) van preferir l’opció del creixement sostingut, ignorant que tot el que puja… acaba baixant, tard o d’hora.
I així estem, hipotecats fins a les celles, arrossegant deutes econòmics però també deutes ambientals i tot sovint endeutats amb nosaltres mateixos, deixant per demà el que hauríem de fer avui, esperant el nou any o les vacances per aquell canvi en la nostra vida…
Diuen que les vacances d’estiu actuen com una caixa de ressonància, si estàs bé amb tu mateix i amb els teus en gaudiràs. En canvi, pot ser un període de crisi si hi arribes amb conflictes latents…
