En una època en què tothom s’omple la boca en parlar d’inclusivitat en llenguatge, generes i opinions, fet que recalco, no em sembla malament, potser sí que està quedant enrere donar importància a un tipus d’inclusivitat que per molt que no sigui nova, no significa que hagi desaparegut. Parlo de la inclusivitat a persones amb mobilitat reduïda.
Accions com adaptar els carrers i edificis per a ells o simplement no utilitzar les seves places d’aparcament no haurien de ser necessàries recordar, però malauradament potser s’ha de fer. «Es va millorant, però es podia fer millor si hi hagués més voluntat», aquestes van ser les paraules del vicepresident l’Associació de Persones amb Diversitat Funcional, Miquel Llongueras, referint-se als carrers d’Andorra en un article de l’ANA. Llongueras ho exemplifica amb la seu del Consell General, definint el seu accés com a «dolent», ja que tant per moure’s per dins del recinte com per arribar-hi troba moltes dificultats.
Amb això, no considero que les persones amb mobilitat reduïda visquin cap patiment al Principat, simplement i tal com apunta Llongueras, falta voluntat per fer les coses millor en aquest sentit. Un exemple del qual Andorra podria treure profit és el dels nostres veïns francesos. Amb motiu dels Jocs Paralímpics de París, la capital francesa ha destinat més de 125 milions d’euros per millorar l’accessibilitat i fer la ciutat més inclusiva.
