«En cambio, el que, teniendo al pueblo en contra, es hecho príncipe con el favor de los poderosos, tiene que intentar ganarse al pueblo antes que nada, cosa que le resultarà fácil en cuanto se gane su protección. Y como los hombres, cuando reciben el bien de quien esperaban el mal, se sienten más obligados hacia su benefactor, en seguida el pueblo se vuelve más benévolo con él que si le hubiese prestado su apoyo para llegar al principado». Nicolás Maquiavelo.
Ara va de debò, això agafa embranzida i això necessita benzina. Maquiavel i el seu realisme polític –en realitat el seu realisme feia una abstracció històrica important, doncs treballa sempre entre el món clàssic grecoromà i la seva contemporaneïtat florentina– alliçonen i il·luminen. Tot i la distància temporal, espacial i, fins i tot, cultural –no tant, en realitat, doncs a ningú se li escapa la natura principesca del mandatari maquiavèl·lic– el seu estil, la seva claredat, concisió i veritat romanen en el temps i en la geografia i arriben a la nostra època i al nostre entorn.
El desplegament de l’agitprop de partit, la pompa de l’acte institucional, la fina línia entre una cosa i l’altra… Aquest «intentar guanyar-se el poble abans que res», necessari després de la successió. Totes estratègies de la propaganda que no cessa, de l’encant i de l’estil i una política de la rebaixa constant, lleis de preàmbuls i articles dissímils –espiritualitzades de primera Andorra–, de greuges compensats amb caritat, de la divisió de l’altre i de la unió pròpia. Tot un panorama, el de l’assalt final.
I a les altres bandes competència en lloc de cooperació, limitacions en lloc d’obertura, interès en lloc d’alineació: compromisos esguerrats. Ningú recorda, de debò, la capacitat de treball conjunta demostrada ja fa més de mig any? Què no es poden mobilitzar energies inèdites? Què no podem esperar de l’acord, l’entesa i el raonament? Què no de la clarificació d’objectius, de la crítica que no només construeix sinó que ajuda a superar els errors?
Guanyar les institucions, reconstruir les institucions, remodelar la fiscalitat, redistribuir la riquesa, nodrir de contingut material la llei i els drets, expansió i aprofundiment democràtic. Prosperitat i providència, i adéu a la propaganda. Aquesta és l’embranzida i la benzina. Consciència de la fragilitat i de la potència.
