Prou excuses. Els vicis no cauen del cel ni neixen per art de màgia. No són mala sort, ni el resultat inevitable d’una infancia difícil, ni culpa exclusiva del sistema. Són decisions. Repetides. Fins que es converteixen en costum.
Fa mal llegir-ho? Perfecte. Perquè la veritat no està pensada per ser còmoda.
El primer cop sempre sembla petit. Una copa més. Una mentida “innocent”. Un retard “sense importància”. Un engany que “ningún notarà”. Res greu, dius. Però cada vegada que ho tornes a fer, no és un accident: és una elecció. I cada elecció va modelant el teu caràcter, encara que prefereixis dir-ne circumstàncies.
Vivim en l’era de la justificació permanent. Si algú és infidel, és perquè “no se sent valorat”. Si algú malgasta, és perquè “necessita desconnectar”. Si algú no compleix, és perquè “té massa pressió”. Sempre hi ha una narrativa que maquilla la irresponsabilitat. El llenguatge s’ha convertit en el millor aliat del vici.
Però la realitat és més simple i més crua: entre l’impuls i l’acció hi ha un instant. I en aquell instant hi ha decisió. Pots culpar l’estrès, l’ambient, la parella, o el govern. Però ningú t’obliga a repetir el mateix comportament destructiu una vegada i una altra.
No tots partim del mateix punt, és cert. Hi ha contextos més durs que d’altres. Però convertir cada debilitat en una condemna eterna és rendir-se abans de lluitar. És més fàcil dir “soc aixi” que assumir “estic triant ser aixi”.
Un vici no es consolida perquè sí. Es consolida perquè toleres. Perquè eljustifiques. Perquè el protegeixes. Cada cop que et dones permis, rebaixes una mica més el teu propi límit. I arriba un moment en que ja no controles el vici: el vici et controla a tu.
La idea que tot és culpa de fora és, en el fons infantil. Si tot depèn del que t’envolta, llavors no tens poder. Però admetes que has estat triant malament, també admetes que pots començar a triar diferent.
Això és el que incomoda: ningú vindrà a rescatar-te del que repeteixes voluntàriament. Cap ciutat nova, cap parella nova, cap feina nova t’alliberarà d’un patró que no vols abandonar.
I així és com alguns acaben refugiant-se darrere el fet “d’anar al psicòleg” com a prova de consciència i evolució, mentre el vici persisteix intacte. La teràpia no és una medalla moral ni un certificat de canvi; és un procés. I sense voluntat real de transformació, pot covertir-se simplement en una nova forma —més sofisticada— de justificació.
