Com diu el conte, tres porquets es van fer una casa cadascun per protegir-se del llop: una de palla, una de fusta i una de maó. Només la tercera va aguantar quan el vent va començar a bufar. Amb la crisi d’habitatge, Andorra fa anys que juga al mateix conte i encara construeix massa amb palla i fusta, i molt poc amb maó de veritat.
A la primera casa, la de palla, hi vivia el país que veia la inversió estrangera immobiliària gairebé només com una oportunitat. Es permetia construir molt i de qualsevol manera, confiant que el mercat trobaria sol l’equilibri. Les advertències sobre preus i expulsió de residents es consideraven alarmisme, i a cada bufada del llop –lloguers a l’alça, salaris estancats– la casa tremolava una mica més.
La segona casa, la de fusta, comença quan el problema ja no es pot amagar. Apareixen paraules com “moratòria” i “impost sobre la inversió estrangera”, i el Govern ven la nova estructura com un gran gir. Se’ns diu que s’ha anat massa lluny, que cal “aturar l’efecte crida” i “moderar” l’apetit dels inversors. El missatge és clar: ara sí, hi haurà límits.
Finalment, és aquí on entra en escena el superministeri que concentra Presidència, Economia, Treball i Habitatge, amb Conxita Marsol al capdavant. Un sol despatx decideix alhora sobre inversió, creixement, mercat laboral i sostre on viure. Sobre el paper, el segon porquet sembla molt més seriós que el primer: ja no construeix amb palla, sinó amb taulons, informes i lleis noves.
En aquest repartiment de papers, la superconselleria de Marsol fa de segon porquet, amb una casa de fusta feta de moratòries, impostos i grans paraules; Concòrdia i el PS intenten fer de tercer porquet, avisant que caldria començar a posar maó si no volem que tot voli a la primera bufada del llop de l’especulació. I, mentrestant, la ciutadania que lloga és el porquet que corre d’una caseta a l’altra buscant on li entra menys aire fred. Amb tanta notícia sobre pesta porcina, potser l’únic que faltava al conte era recordar que, aquí, el problema no és el virus dels porcs del bosc, sinó la manera com gestionem la por dels porquets humans a quedar-se sense casa.
Revisant de prop la fusta hi veiem esquerdes. L’impost es presenta com a dur, però el disseny inclou bonificacions de fins al 90% per a qui destini l’immoble al lloguer o encaixi en determinats criteris; un 6% anunciat es pot convertir fàcilment en un 0,6% efectiu. Formalment, tothom paga, però a la pràctica hi ha portes laterals per a qui sap llegir bé la lletra petita.
Les xifres oficials es fan servir com a reforç, però també aquí cal mirar què hi ha sota la pintura. El Govern insisteix que el 83% de les operacions immobiliàries són de residents i només el 17% de no residents, com si això fos suficient per absoldre la inversió estrangera de qualsevol responsabilitat en la dinàmica de preus. Aquesta dada compta operacions, no volum ni segment: en un mercat petit, és possible que bona part de la promoció nova i dels productes més rendibles quedin en mans de no residents, mentre els residents es barallen pels metres quadrats que queden.
Observant el relat, també veiem com el mateix impost canvia de funció segons bufa el vent. Al principi se’ns diu que neix per frenar; quan les dades mostren que la inversió no s’atura, el discurs pivota i passa a presentar-lo sobretot com una eina d’“ordenació” i de recaptació. Allò que havia de ser una barrera es converteix en aparador: el llop continua bufant, però el Govern presumeix dels diners que recull a la porta.
Sense anar gaire lluny, hi ha veus que avisen que la casa de fusta no aguantarà gaire més. Des de l’oposició, partits com Concòrdia o el PS recorden que el problema no és només de capital estranger, sinó també de salaris baixos, poc parc públic, anys de planificació tímida i una economia molt dependent de la construcció i dels serveis.
Finalment, el tercer porquet del conte, el que construeix amb maó, encara no té gaire protagonisme a la nostra història. Representaria una política d’habitatge que anés més enllà del titular: parc públic de lloguer en condicions, regulació dels increments, informació transparent sobre el mercat i separació real entre qui decideix les normes i qui hi té interessos directes.
Obrir la via del maó vol dir acceptar que alguns vents no es podran aturar només amb discursos. Vol dir les coses pel seu nom: si l’impost sobre la inversió estrangera serveix sobretot per recaptar en un mercat tensat, cal admetre-ho; si realment s’hi vol frenar l’especulació, cal reconèixer que el disseny actual no funciona i estar disposats a tocar interessos que van més enllà dels del llop de sempre.
Resulta que el problema no és que el Govern hagi passat per fases —tots els porquets ho fan—, sinó que es vulgui presentar la casa de fusta com si fos ja una fortalesa de maó. Quan se’t diu que l’habitatge és una prioritat, però les dades de lloguer i salaris expliquen una altra cosa, la confiança es va fonent com si fos de palla. I un país petit no es pot permetre que la gent visqui amb la sensació que, a cada bufada, potser toca tornar a començar.
Al final, el conte dels tres porquets ens recorda una idea simple: el material importa. En habitatge, no n’hi ha prou amb canviar la façana ni amb fer discursos sobre responsabilitat social. O es construeix de debò amb maó —polítiques valentes, coherents i pensades a llarg termini— o continuarem veient com el llop bufa, la casa tremola i els porquets, una vegada més, surten corrent.
