- Seguim tenint un model pensat amb uns paràmetres desfasats pensats amb la realitat del 1968
XAVIER MONTANÉ
Conseller general de DA
President de la comissió legislativa de Sanitat
Aquests dies, al carrer i als mitjans de comunicació, es debat amb profunditat la reforma del model de seguretat social. En aquest debat ja s’han pogut apreciar algunes dosis de demagògia. De vegades ens obliden que aquesta reforma vol garantir la viabilitat d’un sistema de salut i de protecció social de qualitat. No voler veure, ni voler dir la veritat, són els pitjors enemics pel manteniment del sistema. La voluntat de crear expectatives a la ciutadania, poc o gens realistes, és purament populista.
És poc realista pensar que el futur de l’estat del benestar és només una qüestió de voluntat política o de prioritats. També és poc realista creure –o voler fer creure- que no calen aplicar mesures de contenció, ni de racionalització de la despesa. Acusar a qui les aplica, denunciant que es fan per caprici o per aplicació d’un manual de macroeconomia, no és responsable. Les mesures de racionalització són necessàries, com també ho és una revisió en profunditat del model de seguretat social.
No parlaré aquí del gran dèficit de la branca general de la CASS, ni de les mesures per reduir-lo. Ja se n’ha parlat força i tindrem ocasió de seguir-ne parlant en els propers mesos, especialment en el marc de les converses del pacte d’Estat per a la seguretat social que apleguen el Govern i tot l’arc parlamentari del Consell General.
El que voldria tractar en aquest article és el sistema de pensions. La branca de vellesa encara compta amb un fons de reserva i no suposa, a data d’avui, un augment del dèficit del Govern. Suposo que aquest és el motiu del perquè que no ha estat present en el debat públic dels últims dies. El problema el tenim en el futur però s’han d’endegar accions correctores de forma immediata. Amb la branca general es poden aplicar – al límit– mesures que millorin parcialment la situació. Assumir un dèficit raonable, esperar una recuperació de l’economia andorrana i posteriorment un augment del nombre de cotitzants que permeti millorar el dèficit. Ara bé, en la branca de vellesa, el problema és un altre ja que el propi sistema té greus deficiències estructurals.
En les últimes setmanes hem escoltat al ministre de Finances preocupat per la sostenibilitat de la branca de vellesa. Si es fan aquestes manifestacions no és per crear alarmisme. Tampoc hi ha la voluntat d’espantar la població. Si es fan és perquè cal explicar a la ciutadania quina és la realitat de la situació. Per posar un exemple. Imaginem un cas força probable: el d’una persona que ha treballat i ha cotitzat a la CASS des dels 25 fins als 65 anys i que viu fins als 85. Una persona, per exemple, que va començar a cotitzar el 1971 i que es jubila ara, al 2011. Amb un salari sostingut de 2.000 euros mensuals. En 40 anys, aquesta persona haurà aportat al sistema de pensions un total de 83.215 euros i en els 20 anys de vida que li queden –fins que compleixi 85 anys al 2031– rebrà 272.689 euros. Més del triple del que va aportar. El desequilibri financer és massa accentuat perquè el sistema sigui sostenible. Les reformes que s’han d’implementar hauran de ser profundes, fruit del màxim consens, però malauradament es té molt poc marge temporal per corregir aquesta greu disfunció financera.
¿Com hem arribat a aquest punt? Doncs perquè seguim tenint un sistema pensat amb uns paràmetres desfasats, pensats amb la realitat demogràfica de 1968. Fa 43 anys, l’esperança de vida dels majors de 65 anys arribava a 76 anys; ara, l’esperança de vida dels majors de 65 anys arriba als 87 anys. És a dir, els anys que la CASS paga de mitjana una pensió de jubilació s’han doblat sense que s’hagi adoptat cap mesura correctora.
Hom podria pensar que la solució passaria per augmentar el nombre de cotitzants. També es podria argumentar que la caiguda del nombre d’assalariats dels últims anys ha estat circumstancial i que un canvi de tendència milloraria aquest desequilibri. Però aquesta alternativa és inefectiva tenint en compte la magnitud del problema. Aquesta tesi, només s’aguanta si s’incrementa, de forma excepcional i de manera infinita en el temps, el nombre d’assalariats; a ningú se li escapa que aquest plantejament és utòpic.
Evidentment, també en el sistema de pensions es poden implementar mesures per evitar abusos, com –per exemple– la inexistència d’una pensió màxima. L’actual sistema permet cobrar una pensió sobrevalorada, assolida per l’inflament de les cotitzacions en els anys previs a la jubilació o acumulant diferents pensions. Però implementar, únicament, mesures per evitar els abusos és del tot insuficient. Amb això no aconseguirem solucionar el problema.
En el marc del pacte d’Estat que hauria d’aplegar el Govern i els dos grups parlamentaris, caldrà obrir la porta a tots els debats: l’augment de l’edat de jubilació, l’augment de les cotitzacions, la restricció o la supressió de les jubilacions anticipades, l’equiparació del càlcul de la pensió d’invalidesa a la de la pensió de jubilació… No estic avançant cap mesura, però el que tinc clar és que s’hauran d’analitzar tots aquests punts. S’hauran d’abordar sense idees preconcebudes, i encara menys, amb postures que s’allunyin de la realitat. Cal defugir de la demagògia i del populisme.
En aquests moments –i això val per a Andorra i per a molts altres països europeus– els enemics de l’estat del benestar no són aquells que assumeixen decisions valentes i arriscades per salvar-lo, sinó els que critiquen per sistema aquestes decisions sense aportar alternatives. És irresponsable pensar que una millora de la situació econòmica resoldrà, per si sola, tots els problemes.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
