La morositat forma part de certes pràctiques empresarials viciades que s’han perpetuat en alguns països del sud d’Europa fa dècades, o inclús des de fa varis segles. La morositat és un fenomen difícil d’erradicar atès que forma part dels costums d’alguns països meridionals, i ha existit arrelada a la tradició mercantil des de fa segles, per la qual cosa només amb canvis legislatius serà possible acabar totalment amb el problema. La societat de certs països ha estat sempre molt tolerant amb els morosos, i inclús existeix certa simpatia cap el morós que fuig i esquiva hàbilment als seus creditors. En el fons, al llarg de la història sempre han existit aprofitats que creixen a costa de no pagar als seus creditors. El cert és que està plena de situacions d’impagament de deutes, algunes pintoresques ja que afecten no només a personalitats de l’àmbit empresarial, sinó inclús a personatges famosos que surten constantment a la premsa rosa. En aquests casos no solen existir senyals de rebuig per part de l’opinió pública ni una censura pel comportament morós d’aquests personatges, tot i que la informació dels impagaments de deutes i de l’existència de demandes judicials surt complidament als mitjans de comunicació, de manera que els famosos implicats van poder continuar amb les seves vides sense patir cap perjudici en les seves reputacions.
El teixit empresarial també determina la morositat, atès que existeixen moltes empreses amb una deficient estructura financera, sempre necessitades de diners, i a més tenen una mala planificació econòmic-financera. Això es deu a què en molts països el teixit empresarial està format majoritàriament per microempreses i petites empreses que disposen de pocs recursos financers. Prenent com a exemple el cas d’Espanya, en general les pimes suposen quasi el 97% del teixit empresarial. Ara bé, les microempreses constitueixen el94% de les empreses del sector privat, per la qual cosa aquest tipus de negocis són els que predominen. Això significa que la majoria de les empreses tenen estructures financeres dèbils i tenen com a assignatura pendent el finançament a llarg termini, per la qual cosa son molt freqüents els problemes financers i les tensions a tresoreria. Moltes empreses utilitzen com a fon de finançament el crèdit atorgat pels proveïdors, i es dediquen a forçar aquests recursos. Així mateix, la direcció de moltes petites empreses està en mans del seu propietari, que amb freqüència no té la suficient formació financera per dirigir una empresa en l’entorn econòmic actual. Quan es produeix un problema a la conjuntura econòmica, les petites empreses son les que pateixen més problemes de liquiditat. La precària situació financera d’un gran nombre de les empreses provoca una permanent manca de recursos de tresoreria que fa que no pocs negocis es converteixin en morosos crònics. Això ve agreujat per l’actuació d’una direcció poc competent, que en comptes de buscar solucions als problemes de circulant de les empreses, es limita a incomplir els seus pagaments als creditors com a sortida fàcil a les crisis de tresoreria. Tot això provoca que quasi la meitat de les empreses espanyoles no superin els seus tres primers anys de vida segons un estudi recent de la companyia d’informació Iberinform que pertany al Grup Crédito y Caución. A més, segons aquest mateix estudi, el primer any de vida és el més crític; sobre la mostra de l’INE de companyies que van néixer entre els anys 2004 i 2018, un 21,4% no van aconseguir superar ni tan sols el seu primer exercici. En el segon any van desaparèixer el 13,1%, i en el tercer, el 9,9%, assolint l’acumulat dels tres anys el ja comentat 44%.
Respecte del marc legal com a possible causa de la morositat endèmica d’un país, recordem l’antic proverbi espanyol que assegura: Pleitos tengas, y los ganes. Aquest refrany s’utilitzava abans com una maledicció encoberta, atès que d’antuvi embullar-se en plets, tot i amb resultat favorable, solia ser motiu de fallida econòmica per al creditor. I tampoc es poden aplicar altres proverbis que rebutgen: Más vale mal ajuste que buen pleito, que aconsellava evitar tot el possible els plets perquè aquests acabaven sent sempre molt cars i de resultat dubtós; i el refrany: Más vale mala avenencia que buena sentencia, que vol dir que és més avantatjós arribar a un acord pactat que iniciar un procediment judicial, sempre onerós, inclús quan la sentència és favorable. L’Administració de Justícia en varis països meridionals és segura i imparcial però lenta, i acumula retards en els processos des del començament del tràmit d’ingrés de causes judicials als tribunals fins que es produeix la sentència definitiva i l’execució dels deutor demandat. Per exemple, la manca d’agilitat dels jutjats espanyols aixeca crítiques dels empresaris. Sobretot, les empreses es queixen del perjudici econòmic i la inseguretat jurídica que genera en el trànsit mercantil i en el normal funcionament dels negocis la lentitud de la justícia. L’opinió generalitzada dels empresaris espanyols es que la via judicial no és eficaç a l’hora de reclamar el pagament dels deutes, que els procediments judicials són massa costosos, i que els tribunals són massa lents. Una enquesta de la Fundació de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) va revelar que els empresaris titllen d’ineficaç la justícia en els assumptes econòmics. L’enquesta va fer públic que la majoria de l’empresariat va considerar que els tribunals de justícia no serveixen per resoldre els conflictes del món econòmic i empresarial. El 88% dels empresaris va manifestar que sempre que podien evitaven acudir als tribunals, ja que no funcionaven bé. La lentitud és la major lacra amb la què els empresaris s’han d’enfrontar si acudeixen a la Justícia. A la investigació realitzada per la Fundació ICO, el 88% dels empresaris entrevistats va considerar que la lentitud a la justícia és el factor que fa que els tribunals siguin un mitjà poc eficaç per obtenir el cobrament dels deutes. La majoria dels empresaris van opinar que amb freqüència els deutors provoquen el fet d’acabar als tribunals per guanyar temps i no per solucionar els conflictes. El 86% dels enquestats van atribuir a la lentitud dels procediments la impossibilitat de cobrar als morosos, amb la conseqüent impunitat per a aquests i el menyscapte per als creditors. A més, el 86% dels empresaris va manifestar que la lentitud encareix la justícia fins a fer-la inviable, per la qual cosa no compensa econòmicament recórrer-hi. L’enquesta va revelar que la majoria dels empresaris van opinar que la lentitud beneficia a qui actua de la mala fe. Segons el 81%, la lentitud acaba també per afectar l’estat anímic dels empresaris, i a un 91% els provoca una sensació d’inseguretat i d’indefensió. La lentitud de la justícia és també la causa per la qual el 75% dels empresaris no es decideixi a entaular relacions comercials amb determinades empreses. L’informe també va indicar que la lentitud del sistema es tradueix en una erosió de la competitivitat de les empreses per l’encariment de costes a que dona lloc. Així mateix, segons l’enquesta, el 83% de les empreses evitar anar als tribunals per reclamar els deutes, i que el més habitual en cas de tenir problemes de cobrament és procurar un acord extrajudicial com sigui, encara que s’hagin de fer concessions importants al morós i perdre part del valor econòmic en disputa. Igualment, l’informe va evidenciar un fet transcendental per comprendre el problema de la morositat: que quasi el 69% dels empresaris prefereix renunciar a part de les quantitats endeutades (o incús a tot el valor econòmic en disputa) abans de passar pels tràmits judicials per reclamar un deute (els morosos recalcitrants coneixen aquesta postura de la majoria de les empreses i se n’aprofiten per deixar de pagar definitivament els seus deutes). Un altre dels problemes que la majoria de les empreses van exposar és l’elevat cost dels plets, i que la lentitud de la justícia els encareix encara més, fins a fer-los poc viables, de manera que recórrer als tribunals no compensa econòmicament als creditors. A més, l’enquesta va revelar que el 95% considera prioritària la reforma de la justícia espanyola, i creuen que és necessari augmentar els recursos destinats a l’Administració de Justícia perquè aquesta funcioni de manera ràpida i eficaç.
El Cercle d’Empresaris va presentar el document Justícia, Economia i Empresa, resultat de l’enquesta realitzada entre els seus associats. Els principals resultats obtinguts van ser: 1) el 56% dels enquestats considera dolent o molt dolent el funcionament de la Justícia a Espanya, i només el 7,5% el considera bo; 2) el 77,5% està totalment d’acord en què és excessivament lenta degut al mal funcionament dels òrgans que l’administren; 3) el 81,3% considera que els jutges no estan tècnicament ben preparats, i 4) el 71,3% dels enquestats opina que és de vital importància que els jutges assoleixin un alt grau d’especialització, principalment pel que fa als assumptes mercantils. En conseqüència, segons els empresaris el problema no es troba en la qualitat de les normes jurídiques, sinó en el mal funcionament dels òrgans que administren la justícia. La crítica més habitual dels empresaris és la manca de jutges. A l’enquesta «Justícia i competitivitat empresarial», realitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona entre més de 4.000 empreses, va revelar que l’aspecte pitjor valorat és la lentitud de l’administració de justícia. L’estudi a mostrar que la meitat de les societats que van acudir als tribunals van fer una valoració negativa del seu funcionament. La valoració mitjana que van atorgar a la justícia va ser un suspens, ja que no va superar el 5 sobre 10 en els diversos aspectes avaluats. La pitjor puntuació va ser la característica de la rapidesa, que va rebre 3,3 punts; l’aspecte eficàcia va rebre un 4,3, empatant amb el de baix cost per a l’empresa. S’ha de deixar constància que, segons dades ofertes pel CGPJ, el 36% de les queixes rebudes sobre el funcionament dels jutjats eren referents a dilacions en els processos; es tracta del motiu de queixa més important, molt per sobre d’altres com l’organització que ve en segon lloc, i que només va rebre 17% de reclamacions. En efecte, la durada mitjana d’un plet civil en primera instància era a Madrid d0uns nou mesos, però la durada d’una execució civil aquest mateix any era de més de 12 mesos.
Tal com es desprèn dels estudis a nivell europeu, els tres països que van obtenir les pitjors qualificacions quant a l’eficàcia dels seus respectius sistemes legals van ser seguint l’ordre de pitjor a millor: 1) Portugal; 2) Itàlia, i 3) Espanya. Val a dir que en la majoria dels casos els creditors que acudeixen als tribunals solen obtenir el reconeixement judicial dels seus deutes. Les estadístiques revelen que quasi el 90% dels creditors obté del tribunal el ple reconeixement de les seves pretensions al judici, ara bé, el problema ve a l’hora d’obtenir l’execució de la sentència. Per la qual cosa, un dels grans problemes que presenten els procediments judicials a Espanya és que només la meitat de les sentències s’arriben a executar a la pràctica, segons un estudi del catedràtic de Dret Processal de la Universitat d’Oviedo, Dr. Fernando Gómez de Liaño González. L’informe va assegurar que un procés civil pot durar fàcilment varis anys, temps en el qual s’inverteixen molts diners, que en la meitat de les ocasions no es recuperen, encara que s’obtingui una sentència favorable. En conseqüència, les dades de l’estudi deixen en entredit l’eficàcia del procés civil. En altres paraules, el 50% de les empreses a les quals els jutjats reconeixen la legitimitat de les seves reclamacions i condemnen al pagament al deutor, mai arriben a cobrar les quantitats que reclamen. Per tant, només la meitat dels demandants les reclamacions dels quals han obtingut un reconeixement judicial per part dels jutges aconsegueix que s’executin les sentències al seu favor. Però a més, els creditors que aconsegueixen executar les sentències favorables, només recuperen finalment una part del deute reclamat.
Un informe presentat pel Consell General del Poder Judicial sobre l’execució de les sentències elaborat pel catedràtic de la Universitat Complutense, Dr. Santos Pastor, va posar de manifest que els creditors només recuperen una mitjana del 34% de les quantitats reclamades a la demanda. L’estudi va demostrar que en la majoria dels casos els creditors obtenen el reconeixement judicial dels seus deute en les reclamacions de quantitat, tot i que també va evidenciar que intentar cobrar el deute mitjançant el procés executori pot resultar molt poc rendible per al demandant. L’informe va patentitzar que el 88% dels creditors obté el reconeixement de les seves pretensions en el judici, enfront a només el 5% dels casos en els quals l’errada judicial no reconeix el dret de cobrament al demandant; en un 7% dels casos s’estima només parcialment la demanda. Així mateix, l’informe va evidenciar que després que el creditor obtingui una sentència que reconegui el seu deute, només en un de cada tres casos es produeix el pagament d’aquesta pel deutor sense necessitat d’arribar a un procediment executiu. Tanmateix, aquest percentatge varia en funció que el deutor sigui una empresa, i en aquest cas paga en el 40% dels casos, o un particular, que només paga en un de cada quatre casos. L’estudi va assegurar que al 15% de les sentències les segueix un procediment executiu per obligar al deutor a què pagui el seu deute.
Cal tenir en compte que Espanya és el segon país de la Unió Europea (UE), rere Portugal, que té un percentatge de recuperació del deute per via litigiosa més baix. A d’altres països europeus el promig de recuperació és del 50% de les quantitats reclamades. És important destacar que, segons el mencionat estudi, el procés judicial li costarà al creditor entre un 40 i un 50% de la quantitat que li deuen. Els costes que el creditor ha d’afrontar a l’hora de reclamar els seus deutes en els tribunals són sobretot el pagament a advocats i procuradors, a més de les taxes judicials i les despeses administratives del propi procés. El creditor també ha de tenir en compte altres desemborsament que solen ser freqüents com informes prejudicials i de béns, exhorts, embargaments, subhastes, liquidacions d’impostos o inscripcions al registre. Igualment, el citat informe va manifestar que Espanya és un dels països més cars a l’hora d’anar als tribunals per reclamar deutes, atès que per recuperar 6.000 euros s’haurien de gastar uns 1.200 euros; mentre que a França el cost seria d’uns 500 euros; a Alemanya d’uns 400 euros, i a Finlàndia, d’uns 220 euros. Al mateix temps, un estudi comparatiu va revelar que Espanya és un dels països més cars d’Europa a l’hora d’acudir als tribunals per reclamar deutes. Com a exemple, direm que en un procediment judicial per recuperar 30.000 euros, els costes (honoraris d’advocat, aranzels de procurador, taxes) suposarien aproximadament 6.400 euros, és a dir, més del 20% de la quantitat reclamada. A aquest import se li hauria de sumar el cost d’un informe prejudicial investigat de solvència del morós (recomanable abans d’emprendre accions judicials a cegues), fet que incrementaria el cost de la reclamació judicial en uns 300 euros més.
Val a dir que l’objectiu de tot morós experimentat és aconseguir demorar el pagament el màxim possible, ja que el temps juga sempre al seu favor. E morós recalcitrant sap que quant més retardi el compliment de la seva obligació de pagament, més beneficis financers obtindrà. Per tant, tot morós avesat procurarà torejar al creditor el major temps que li sigui possible atès que no només aconseguirà demorar el pagament dels deutes, sinó que –amb una mica de sort– es lliurarà de pagar per cansament o manca de diligència del creditor. Per tant, en aquest cas el morós intenta aconseguir allò que diu el proverbi: Deuda vieja es deuda muerta. En conseqüència, l’objectiu final del morós contumaç és que el creditor desisteixi de recuperar el seu crèdit morós i de facto li condoni el deute. El temps juga a favor del deutor; quant més es retardi en pagar, més diners guanya. El retard en pagar una factura sempre genera un benefici financer; encara que el retard sigui petit el deutor pot comptabilitzar un ingrés financer en poder utilitzar un finançament espontani a curt termini que generalment no li ha costat res ja que el crèdit comercial li ha proporcionat gratuïtament el proveïdor. Per al deutor és l’alternativa ideal per finançar-se i substituir el passiu a curt amb cost; o sigui, els préstecs i crèdits bancaris. Inclús una demora en el pagament de només uns quants dies suposa un benefici financer per al deutor. El benefici financer addicional que suposa per a l’empresa deutora liquidar amb retard una factura dependrà de l’import de la factura i també anirà en funció dels dies que transcorren des del venciment d’aquesta fins que realitzar el pagament. Com a exemple, veurem quin és el benefici financer que obté el client morós en retardar el pagament d’una factura de 10.000 euros. Suposant en tot moment que el cost mitjà ponderat dels recursos empleats pel client per finançar l’actiu corrent del seu balanç sigui del 6%, si el deutor aconsegueix demorar el pagament dos mesos, el morós obté un benefici financer de 100 euros. Per suposat, cal tenir en compte que l’efecte acumulatiu de milers de factures que se salden amb demora respecte del venciment acordat amb les proveïdors pot ser molt avantatjós per a la situació financera d’un negoci, en especial si les factures són d’imports elevats. En conseqüència, quan més demori el morós el pagament d’una factura, major serà el benefici financer reportat. Això vol dir que en funció del cost dels diners (evolució a l’alça dels tipus d’interès per finançar l’actiu circulant), i la dificultat en obtenir crèdits bancaris, l’empresa deutora tindrà major interès en retardar els pagaments de les factures vençudes, de manera que si els tipus d’interès continuen augmentant como passa actualment, li serà encara més rendible demorar els pagaments als proveïdors.
