Un nou enfrontament ha esclatat entre Israel i Iran. No és una guerra improvisada ni inesperada. És la conseqüència directa d’un conflicte que fa dècades que supura: la disputa pel lideratge regional, la desconfiança pel programa nuclear iranià, el suport de Teheran a grups armats hostils a Israel, i la constant escalada de tensió geopolítica. Ara, el que durant anys van ser advertiments, discursos i atacs indirectes, s’ha convertit en bombardejos mutus i declaracions d’hostilitat oberta. Una guerra que s’afegeix a una llista que el món arrossega amb indiferència.
Les bombes ja han començat a caure. I, com sempre, l’impacte no el rep qui mana, sinó qui sobreviu. Són els civils els qui reben el pes del conflicte: famílies que han de fugir, nens sense refugi, hospitals col·lapsats. Les decisions es prenen des de despatxos segurs, amb assessors, blindats, càmeres i diplomàcia a mida. Però la mort arriba als carrers, a les llars, als mercats. A la vida quotidiana de gent que no ha triat participar en cap guerra.
Amb el pas dels dies, la paraula que tots temen comença a circular: “nuclear”. Netanyahu ha declarat que Iran està “més a prop que mai” d’obtenir una arma atòmica. Aquestes afirmacions eleven la retòrica i obren la porta a accions extremes, sempre justificades com a “defensives”. L’amenaça d’un conflicte amb armes de destrucció massiva no només afecta Israel o Iran, sinó que tindria conseqüències globals. El fantasma d’un error o una provocació que ho desencadeni tot és més real del que voldríem admetre.
En aquest escenari tens, la informació esdevé un bé de primera necessitat. I per això mateix, també es converteix en un objectiu. El 16 de juny, Israel va bombardejar la televisió estatal iraniana IRIB mentre emetia en directe des de Teheran. El plató va quedar cobert de runa i pols, mentre la presentadora va haver de fugir davant les càmeres. La voluntat de silenciar els mitjans no és nova, però és més explícita que mai. Sense premsa lliure, la guerra es converteix en propaganda; sense periodistes, la veritat mor.
Mentrestant, els Estats Units tornen a situar-se al centre del tauler. Fidel a una tradició d’intervencions, la primera potència mundial ja ha fet sentir la seva veu, plantejant escenaris de mediació o resposta militar si la situació s’agreuja. Però més enllà del discurs, el patró es repeteix: cada guerra significativa és una oportunitat perquè Washington exerceixi el seu lideratge, a vegades per estabilitzar, a vegades per imposar. De Vietnam a Síria, passant per Iraq i Afganistan, la presència nord-americana ha estat constant. No sempre efectiva, però mai absent.
I tot això passa en un món on, al juny del 2024, es registren 56 conflictes armats actius. Aquesta dada, tan brutal com ignorada, és una radiografia de la hipocresia global. Mentre els focus mediàtics es concentren en les guerres que interessen a les potències occidentals o que afecten directament els seus interessos estratègics, moltes altres queden invisibilitzades. Els combats al Sudan, a Myanmar, a Etiòpia, a la República Democràtica del Congo, al Iemen o a Haití —per citar-ne només alguns— continuen cobrant vides diàriament. Però rarament arriben als titulars. Fins i tot Ucraïna, que va dominar l’agenda informativa durant mesos, ja ha desaparegut de la conversa pública per a molts. El cansament informatiu, la selectivitat política i la manipulació del relat fan que moltes víctimes siguin doblement oblidades: per la guerra i pel silenci.
Aquest nou capítol entre Israel i Iran no és només un conflicte bilateral. És el reflex d’un sistema internacional que tolera i perpetua la violència com a eina de poder. Mentre les institucions internacionals miren cap a una altra banda, i mentre la comunitat global només reacciona quan li convé, les guerres continuen. I continuaran, mentre les decisions segueixin en mans de dirigents que mai han de trepitjar els llocs que ells mateixos condemnen a la destrucció.
Israel i Iran han encès una alarma que molts preferien ignorar. Però la realitat és persistent. I, com sempre, els qui més tenen a perdre són els qui mai han estat convidats a decidir res.
