Finalment, aquest Nadal, justament el dissabte 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, vaig aconseguir tornar a Ibi i veure Els enfarinats com havia fet diverses vegades de petita amb el meu pare. I també vaig aconseguir que el meu marit veiés una tradició de què tant li havia parlat i havia insistit a anar-hi.
La veritat és que continua sent tal com la recordava, però, com en tot actualment, el nombre de persones que hi assisteixen ha crescut enormement i a penes cabíem a la sala de plens de l’Ajuntament on es va nomenar el nou alcalde, encara que només per un dia.
La representació de la batalla començava a l’ajuntament a les 8 del matí, tot i que es va retardar gairebé una hora. De manera que cap a les 9 tots dos bàndols van arribar a l’ajuntament llançant petards. En arribar a l’ajuntament, s’embranquen en una batalla pel poder i tanquen l’alcalde en una cel·la. El bàndol guanyador nomena alcalde al seu cap per un dia i a la sala de plens anunciaven les normes del seu govern que són molt inaudites i que provoquen el riure dels assistents. Després el nou alcalde i els seus companys pugen al balcó de l’ajuntament perquè el poble els vegi i els victoregi.
A sota, a la porta de l’ajuntament continua la disbauxa fins que tots dos bàndols entren a l’espai dedicat a la batalla. Les armes… ous als seus cartons i farina per sobre. Tots dos bàndols es llancen aquests ingredients fins que s’acaba la batalla en què no hi ha un guanyador. Us asseguro que alguns d’aquests ous s’escapen fora i cauen al públic que s’aproxima a la batalla. Jo mateixa vaig rebre un ou en un braç, però no sé com es va trencar i va caure a terra sense tacar-me. Vaig tenir sort, perquè no vaig anar preparada per a aquests incidents. Algunes persones portaven impermeables, bosses d’escombraries, roba vella… per evitar aquests imprevistos que formen part del joc. També us asseguro que finalment vaig acabar amb els cabells plens d’ou i farina. Coses que passen igual que en les Fogueres d’Alacant vaig acabar tota mulladeta. M’agrada participar en les Festes.
Després venen els duels de petards on per torn van llançant carretons i coets borratxos, encara que mantenint allunyat i protegit el públic. En acabat vam anar a visitar el Museu de les joguines i a dinar i… Em vaig sentir molt feliç per poder tornar a repetir una tradició passada i ara acompanyada del meu marit. No és veritat que amb el temps les coses no es poden viure igual. Tot depèn de com les visquis!
