Perdent a la pista de l’Obradoiro i ahir a casa contra el València, el BC MoraBanc Andorra continua –em frego els ulls– en la setena posició i a falta de dues jornades perquè acabi la primera volta. Notícia mig bona i mig dolenta.
Bona perquè no depèn d’altres per aconseguir el somni que tots perseguim de la Copa del Rei. Dolenta perquè a Santiago, Waczynski va evitar guanyar en el primer partit del 2016 i ahir van sobrar cinc minuts. Guanyar un d’aquests dos partits i vist com està tot d’igualat, hauria estat gairebé decisiu. Però ara no hi ha perseguidors ni perseguits. El MoraBanc porta el mateix balanç de 7 victòries i 8 derrotes que Unicaja, Bilbao i Fuenlabrada i queden dues finals en les quals no només caldrà guanyar, sinó també vigilar l’average, que serà decisiu. I el que queda també és una notícia mig bona i mig dolenta: Sevilla a casa i Baskònia fora.
Cal guanyar els dos partits. No hi ha una altra. Si fóssim d’Albacete i veiem amb qui es juga les garrofes el conjunt andorrà ningú no apostaria per ell però a mi no em calia guanyar el líder per confiar en aquest vestidor. Quan perd, no hi ha res a retreure perquè lluita i fa patir. És un rival molt molest, com així va reconèixer Pedro Martínez en el post partit: «La nostra ratxa ha estat en perill aquesta nit».
Res a dir dels dos triples de Diot que van emmudir el Poliesportiu, però sí alguns apunts dels àrbitres. Em va cridar l’atenció ahir quan, a la sortida del pavelló, alguns aficionats es dirigien als micròfons d’Esport València Ràdio, que estava al meu costat, per cridar: «Ha estat un robatori». La gent sortia especialment emprenyada perquè ja van unes quantes jornades en què els de negre prenen la decisió fàcil en situacions de dubte i fugen de l’instant replay quan els convé. Crema perquè són decisions a comptagotes que al final dels partits, si les sumes, són unes quantes. I si sumen els partits, també uns quants. Sobretot els dos anteriors a casa, amb el Madrid (derrota) i el Gran Canària (victòria), l’afició també va dedicar càntics en contra dels àrbitres pel mateix motiu. Però és que som els últims de la cua. En arribar a la Lliga Endesa i en que… Parlem clar: som Andorra, no Espanya. Peñarroya ha de cridar més perquè no se’l sent quan diu «el criteri no és el mateix a una banda de la pista que a l’altra».
Amb tot, no perdeu la il·lusió, que és per allò que hem aterrat a l’ACB. Perquè la Copa es complica i hi ha equips més experts, però després de la primera volta la conclusió ha de ser que ens hem oblidat del descens i que això ja és un pas prou gran. Ara gaudim amb fites més altes que han de fer créixer més el club i, tot i que no hauria de ser així, guanyar-se també el respecte dels àrbitres.
