Fa uns dies va publicar-se aEL PERIÒDIC D’ANDORRA un important article d’Antoni Pol amb el títol La Unió Europea comença als Pirineus, en el que posava a consideració un tema cabdal per al futur d’Andorra i dels seus veïns pirinencs. Es preguntava si Andorra pot establir una nova relació amb la UE sense estrènyer els lligams amb els «europeus» més propers, els que viuen a tocar. He escoltat la mateixa lúcida idea de llavis d’una de les més rellevants personalitats polítiques del Principat. La qüestió fonamental és la següent: d’aquí a 20-30 anys, tindrà Andorra la dimensió suficient per jugar un rol adequat en un món globalitzat i en accelerada mutació? Deia Aristòtil (Ètica, cap IX), referint-se a la Grècia del seu temps: «Deu homes encara no són una ciutat, i cent mil ja no són una ciutat». El gran filòsof preceptor d’Alexandre Magne reflexionava sobre l’escala de les comunitats humanes per a assegurar el progrés econòmic i social i l’exercici de la democràcia. Evidentment, les societats necessiten una base demogràfica i un espai físic suficient per a desenvolupar-se en plenitud.
Andorra té ara una població d’uns 70.000 habitants i una extensió de només 464 km2, un territori molt exigu. Amb una corona addicional de 30 km, dotada d’un estatut especial per a les activitats econòmiques, es doblaria la població i s’arribaria gairebé als 5.000 km2 . Un canvi substancial! Aquesta és la proposta d’Antoni Pol, a la que m’adhereixo plenament perquè fa anys que penso el mateix. Partint sempre del respecte més absolut a l’estatus político-administratiu del Principat com a país independent amb les seves pròpies lleis i símbols, i aprofitant l’actual procés de negociació amb la UE, sembla d’una total oportunitat plantejar seriosament l’establiment d’una àrea econòmica especial constituïda per Andorra i els seus veïns pirinencs immediats: l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i l’Ariège sud.
Al llarg de segles, La Seu ha exercit de forma natural com a centre de serveis educatius, comercials, sanitaris, etc, de les valls d’Andorra. Els esdeveniments polítics, les convulsions bèl·liques, les migracions, els canvis socials del segle XX han capgirat la situació, i des de fa unes dècades Andorra és la germana gran, el pol demogràfic i d’activitat econòmica d’aquesta part del Pirineu. Hem de contemplar amb recança o nostàlgia aquest fet? No, de cap manera. Ben al contrari. Tenim la immensa sort de que Andorra sigui un Estat puixant i dinàmic proper, en el que ens trobem com a casa gràcies a les significants afinitats idiomàtiques, culturals i socials (i a la rellevància del qual també hem contribuït amb la nostra aportació laboral). Les societats evolucionen de pressa, cal treure’n les lliçons pertinents i actuar reflexivament però amb decisió.
De l’anàlisi de la situació actual i de les dinàmiques previsibles a 20-30 anys, se’n dedueix nítidament que: a) hi ha una afinitat cultural i social evident entre els andorrans (nacionals i residents) i els veïns pirinencs immediats, i una continuïtat geogràfica inqüestionable; b) el Principat d’Andorra ha endegat un procés irreversible d’apertura econòmica i manté negociacions amb la UE per a definir un Conveni de col·laboració mútua; c) els habitants de l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i l’Ariège sud són ciutadans de ple dret de la UE, amb una renda per càpita inferior a la d’Andorra; d) Andorra té una dimensió física escassa (464 km2 ) i una població (70.000 habitants), relativament insuficient per a assegurar a mig i llarg termini un desenvolupament econòmic, social, urbanístic i ambiental congruent amb la complexitat que requeriran els temps a venir; e) l’establiment d’una àrea econòmica especial reconeguda per França, Espanya i la UE, formada pel Principat d’Andorra i una corona d’entre 30 km i 50 km addicionals, amb una població global d’entre 150.000 i 200.000 persones, i una extensió d’entre 5.000 km2 i 10.000 km2, constituiria un territori d’escala més adequada per a afrontar els reptes del futur; i f) ni els governs de Catalunya, Espanya i França, ni la UE haurien de refusar, ans al contrari, un plantejament imaginatiu, ambiciós i alhora realista com el proposat, que redundaria a curt i mig termini en l’increment de la riquesa dels pirinencs i en la consolidació d’un dinàmic pol d’irradiació econòmica, social i cultural al bell mig de la serralada, a mig camí entre les potents conurbacions de Tolosa i Barcelona.
Deia Louise Penny, l’escriptora canadenca: «La història és geografia expandida en el temps».
Arquitecte
