E l problema d’Europa és que el desenvolupament de la consciència europea és més lent que l’avanç de la realitat concreta. Tal situació, en un món de decisions «a curt termini», impedeix el desenvolupament del somni europeista. És com si no pogués haver-hi passos ferms cap a endavant sense una realitat present idíl·lica, quan l’idíl·lic, simplement, no existeix. Potser el problema, com va dir Thatcher, sigui que «Europa és producte de la seva història. En contrast amb Amèrica, que és producte de la filosofia». Però no ens perdem en vaguetats i passem a traslladar les primeres reflexionis/conclusions aconseguides avui en el Comitè d’Inversions (reunides les parts afectades) després d’una lectura raonada i objectiva dels fets esdevinguts a Alemanya.
1. Les matemàtiques no donen per a una coalició directa de dues forces (‘a priori’ més estable’) a Alemanya, després de l’anunci de l’SPD de Schultz de passar directament a l’oposició i no formar coalició (em diuen que l’adreça del partit va respirar tranquil·la després de l’anunci). La realitat, doncs, ens acosta a una solució sub-òptima, amb més partícips, en alguns casos amb programes antagònics, i que la seva suma tampoc garanteix una majoria folgada. La coalició possible (pel que sembla l’única), coneguda ja amb el nom de Coalició Jamaica, agruparia la CDU/CSU de Merkel amb els liberals de l’FDP i els Verds. La ironia. Mentre els liberals defensen no seguir avançant en la integració europea, els verds, pel que sembla, sí. De quin costat es decantarà la balança? Els primers exigiran el ministeri de finances, mentre que els últims probablement exigeixin el d’exteriors. Des d’un punt de vista d’integració europea, i malgrat aquest aparent equilibri de forces, la realitat deixa lloc a pocs dubtes. La forta irrupció de l’extrema dreta, alimentada per les desercions en el partit de Merkel, qui ja ha dit que treballarà per recuperar-los, em convida a pensar en una certa involució interna i un gir cap a la dreta en les polítiques de Merkel. Això suggereix menys integració.
2. El nou enfocament més conservador, juntament amb la presència dels liberals al govern, ens fa pensar que el nou focus de la política exterior experimentarà un viratge cap a la consolidació de les institucions existents, i ja no serà la creació de noves institucions o la transformació d’aquestes, amb l’objecte d’avançar en integració.
3. Macrón, davant la nova realitat alemanya, però també després del revés sofert en les eleccions al senat a França (on amb prou feines va aconseguir 27 escons, molt per darrere dels 149 dels conservadors i els 69 dels socialistes), molt ens temem que haurà de reduir les seves pretensions reformistes en matèria europea.
4. El procés de coalició a Alemanya probablement portarà mesos, i potser s’allargui fins al desembre. Hi ha qui diu que ateses les evidents contradiccions entre verds i liberals serà difícil posar d’acord a forces amb voluntats programàtiques tan diferents. En aquest sentit, hi ha qui ja apunta a noves eleccions com un escenari probable. Deixin que els digui que no ho crec. En primer lloc, perquè els responsables dels partits polítics a Alemanya tenen tradició de no bloquejar coalicions quan aquestes són possibles. I, en segon lloc, perquè si hi ha una persona capaç de crear consensos és Merkel. Així doncs, aquesta triple coalició és el nostre escenari central. Amb les seves bondats i els seus defectes.
5. Són moltes les preguntes que ara queden a l’aire: Què passarà amb la unió bancària? I amb el suport i els estímuls del BCE? Què passarà amb l’intent d’aprofundir en l’ESM (‘European Stability Mechanism’) com un vehicle més permanent de gestió de fons i finançament regional? Què passarà amb Grècia? En tres mesos tenim un important test de la «solidaritat a l’Eurozona», doncs s’ha de decidir sobre una probable extensió del programa de rescat o, fins i tot, estava previst tractar la idea de el ‘debt relief’ per a Grècia; una idea que els liberals, per cert, han deixat clar que solament recolzaran si Grècia surt de l’Euro.
6. Finalment, però no menys important, els resultats conviden a pensar que la implosió del centre i centre esquerra polític a Europa continua, i el més important; la percepció que els populismes a Europa van morir amb la derrota de Le Pen va resultar ser errònia. En fi. Aquesta volguda Europa nostra que no deixa de sorprendre’m en la seva capacitat infinita de complicar-ho tot en qüestió d’hores.
Sobre els efectes que tot això pugui tenir en els mercats, hem conclòs el següent:
–Renda Variable: Si bé és cert que la irrupció dels populismes a Europa mai augura res bo, encara és aviat per determinar si a la resta de països amb eleccions pendents (Itàlia) predominarà un desenllaç a la francesa o no. Creiem que la presència dels liberals en un govern de Merkel, per ser, no ha de ser un factor negatiu per a la renda variable, que, d’altra banda, venia cotitzant en descompte contra la resta de mercats. Augmentar exposició davant caigudes rellevants.
–Divisa: El que sí tenim clar en el Comitè d’Inversions és que el resultat a Alemanya (i a França) suposa una contrarietat per al procés integrador que semblava obrir-se camí en els últims mesos. L’1,20 vist en l’encreuament EUR/USD suposa un sostre, doncs els arguments que venien sostenint la tendència recent han quedat, en gran manera, en dubte. L’euro hagués de caure davant aquesta nova realitat, si bé és cert, es fa difícil entreveure la intensitat del moviment doncs aquesta serà una funció de com els agents de mercat interpretin el moviment. Alguna cosa, ara com ara, difícil d’endevinar.
–Renda Fixa: La reacció immediata del BCE serà tractar de calmar als mercats per tots els mitjans, principalment amb actuacions al mercat de deute, que ben podrien resultar en un estrenyiment a curt termini de les rendibilitats. A llarg termini, la visió segueix sent negativa.
