Tant la gent d’Andorra com la de l’Alt Urgell hem tingut al llarg de les nostres vides Barcelona com a la ciutat de referència. Anar a la capital catalana ha representat per a molts de nosaltres, un incentiu i una activitat usualment agradables. Una activitat que ens obria horitzons imprescindibles: universitaris, comercials, sanitaris…, també turístics. La ruta més freqüentada tradicionalment havia estat la de Ponts fins que fa 36 anys es va obrir el túnel del Cadí. De llavors ençà la ciutadania alturgellenca i andorrana ha hagut de repartir les seves preferències. Alguns, com és el meu cas, hem triat usualment la ruta de Ponts perquè, com el general Franco, ens agrada entrar a Barcelona per la Diagonal. I per aquesta carretera, la que passa per Ponts i Igualada, arribàvem al nostre objectiu barceloní invertint-hi les gairebé cinc hores dels anys cinquanta i anys anteriors, i hi arribem ara amb un promig de dues hores i mitja. Hem vist amb alegria, desaparèixer la collada del Bruc i el sinistre tram vell del pantà d’Oliana, com es rectificaven una gran quantitat de corbes tancades i tapar innombrables sots profunds que ens sabíem de memòria
Un servidor va cada setmana, per motius personals, a Oliana, i cada vegada que passo davant de les obres de Tres Ponts sento com un acompliment d’un dels objectius que m’havia marcat en el meu itinerari vital. Encara ara, quan torno de Barcelona, el viatge és una mica pesat sobretot si es fa en un sol dia, el tram de Tres Ponts és molt fatigós malgrat la bellesa, entre feréstega i sinistra, del seu entorn. Em relaxo pensant que aquests revolts tant íntims tenen els dies comptats i que quedaran castigats a ser una còmoda carretera complementària del nou túnel. Assedegat com estic d’alegries podré enfocar amb més resignació les veïnes i pandèmiques festes de Nadal, els costos de la no consecució de la unitat europea —amb Brèxit inclòs—, la falta d’institucionalització de la regió de l’Alt Pirineu, l’aspirada consecució d’una sobirania real per Catalunya i les desigualtats econòmiques i socials d’una societat que fa patir més la persona humana com més fràgil és.
Benvingut siguis Túnel de Tres Ponts que ens fas pensar que, malgrat tot, la nostra societat ens pot anar oferint il·lusions realitzades, tant de bo l’anunci de la teva pròxima obertura sigui com un estel de Nadal i ens endolceixi el final d’aquest any 2020 i el començament del 2021. Que ens puguis portar adjunts els plantejaments de solucions no traumàtiques pel pas de la carretera C-14 per Organyà, per Oliana, per Ponts. No és impossible de trobar idees brillants, compensacions suficients, facilitats per a l’accés a tan estimades poblacions, adaptades a la seva estructura urbana. Cal oferir atractius, productes locals, serveis de restauració que facin d’aquests nuclis, com també el de la mateixa Seu, llocs de repòs i d’atracció per al viatger que necessita fer una parada més o menys llarga. Autèntics aperitius per tal d’obrir-li la gana per tornar-hi amb més calma. Cada vegada tenen més pes les visites culturals en llocs on el temps ha deixat tants rastres interessants.
No voldria acabar aquest article sense esmentar els representants de la nostra comarca de l’Alt Urgell que tant han treballat per a la millora d’aquest eix viari i que tindran la joia, hi confiem, d’inaugurar les actuals autoritats. Els diputats i alcaldes, Joan Ganyet, Jordi Ausàs, Albert Batalla, el diputat Oscar Ordeig, l’alcalde Celestí Vila… que ells representin tots els que deixo de citar. Tots, mereixen ser convidats de primera fila el dia que veuré acomplert un profund desig.
En aquest desembre del macerat any 2020 necessitem creure en el progrés material i moral de la nostra petita societat, altpirinenca i andorrana. La pandèmia del Covid-19 ha deixat patent davant dels nostres ulls astorats la feblesa del nostre sistema, avui nu i trontollant com aquell rei del conte, despullat als ulls de tothom. El Túnel de Tres Ponts serà un signe d’esperança, el forat per on comencem a veure la superació de les dificultats a què ens enfrontem.
