Aquesta setmana el ple de la Sala Civil del Tribunal Suprem espanyol va acordar declarar la nul·litat d’un contracte signat per l’entitat financera Wizink amb un particular per a l’establiment d’una línia de crèdit lligada a una targeta revolving al 27% de l’interès. Es tracta d’una sentència que el més alt tribunal d’Espanya ha aconseguit per unanimitat i que era molt esperada pel sector bancari espanyol, que es juga uns 14.000 milions d’euros en préstecs amb targetes revolving. Les targetes de crèdit trucades revolving, igual que les targetes tradicionals, permeten realitzar compres ajornant el pagament. La seva singularitat és que és el client el que pot triar el termini de devolució del crèdit a canvi d’un interès prèviament pactat amb el banc. En comptes de pagar al mes següent, com succeeix amb les targetes convencionals, el client pot triar una quantitat fixa per desemborsar a més llarg termini, durant les mensualitats que necessiti. A mesura que vagi amortitzant, el client anirà recuperant la línia de crèdit, d’aquí la seva denominació com revolving que significa en anglès revolvent o rotatori. És molt habitual aquesta modalitat en les targetes de crèdit, sent utilitzades per realitzar despeses extraordinàries com viatges, compres no recurrents, etc. Ara bé, al permetre el client triar les quotes a retornar mensualment, si s’amortitzen quantitats baixes es pot arribar a no cobrir el principal, generant nous interessos i convertint el deute en pràcticament perpètua.
El Tribunal Suprem s’ha pronunciat de manera específica sobre un recurs interposat per l’entitat de crèdit WiZink Bank en relació amb la nul·litat d’un contracte de targeta revolving en el qual es va establir un interès del 26,82% TAE i que s’havia situat en el 27,24% a la data de presentació de la demanda per la clienta. Es tractava d’un interès molt superior al tipus mitjà indicat pel Banc d’Espanya. El tribunal desestima el recurs de l’entitat bancària, que resulta condemnada al pagament de les costes. Queda confirmat, així, la decisió del Jutjat de Primera Instància número 8 de Santander, confirmat en l’essencial per l’Audiència provincial, que condemna WeZink a pagar a la demandant la quantitat que excedeixi del total del capital prestat tenint en compte totes les quantitats ja abonades per tots els conceptes. La pauta que apunta la sentència de Tribunal Suprem se centra, precisament, en la notòria desproporció dels interessos de les targetes revolving en relació amb els tipus mitjans indicats pel Banc d’Espanya. Actualment, el tipus d’interès mitjà es calcula en el 19,68% (enfront del 7,72% de mitjana dels crèdits al consum). Això vol dir que hi ha contractes de targeta revolving amb un interès molt superior a la mitjana i que, com el supòsit ara sentenciat pel Suprem, podran ser declarats nuls.
La sentència estableix que la referència de l’interès normal de diners que ha d’utilitzar-se per determinar si l’interès remuneratori és usurari ha de ser l’interès mitjà aplicable a la categoria a la qual correspongui l’operació qüestionada, en aquest cas el tipus mitjà aplicat a les operacions de crèdit mitjançant targetes de crèdit i revolving publicat en les estadístiques oficials del Banc d’Espanya. Per determinar quan l’interès d’un crèdit revolving és usurari, el Suprem té en compte que el tipus mitjà de què es parteix per realitzar la comparació, al voltant del 20% anual, és ja molt elevat. Per això, una diferència tan apreciable com la del crèdit objecte de la demanda, en què el tipus d’interès fixat en el contracte supera en gran manera l’índex pres com a referència, ha de considerar-se com notablement superior a aquest índex.
El Suprem estableix que s’han de prendre en consideració les circumstàncies concurrents en aquest tipus d’operacions de crèdit, com són el públic a què solen anar destinades (particulars que no poden accedir a altres crèdits menys onerosos) i les mateixes peculiaritats del crèdit revolving, en què el límit del crèdit es va recomponent constantment, els interessos i comissions meritats es capitalitzen per meritar l’interès remuneratori i les quanties de les quotes no solen ser molt elevades, en comparació amb el deute pendent, però allarguen molt considerablement el temps durant el qual el prestatari segueix pagant les quotes, fins al punt que pot convertir-lo en un deutor «captiu». La Sala diu que no pot justificar-se la fixació d’un interès notablement superior al normal dels diners pel risc derivat de l’alt nivell d’impagaments lligat a operacions de crèdit concedides de manera àgil, perquè la concessió irresponsable de préstecs al consum a tipus d’interès molt superiors als normals, que facilita el sobreendeutament dels consumidors, no pot ser objecte de protecció per l’ordenament jurídic.
La sentència suggereix la possibilitat d’obrir la porta a noves reclamacions amb la utilització d’arguments no emprats en la demanda que ha estat objecte del pronunciament del Suprem. Aquesta demanda únicament demana la nul·litat de l’operació de crèdit pel seu caràcter usurari, però la Sala indica que el control de l’estipulació que fixa l’interès remuneratori hauria pogut realitzar-se també mitjançant els controls d’incorporació i transparència, propis del control de les condicions generals en contractes celebrats amb consumidors. De fet, una de les crítiques exposades per les associacions d’usuaris de productes bancaris és que, amb independència que el tipus d’interès aplicat a les targetes revolving pugui ser usurari, la forma de liquidació del préstec és molt complexa i difícil d’entendre per un consumidor mitjà.
Cal tenir en compte que la sala civil del Tribunal Suprem ha considerat usurari l’interès aplicat el contracte objecte del recurs de cassació implementant les normes de la veterana Llei de Repressió de la Usura, coneguda col·loquialment com a Llei Azcárate (ja que va ser impulsada pel polític Gumersindo d’Azcárate Menéndez) que va ser promulgada el 23 de juliol de 1908. És a dir, és una norma jurídica amb més d’un segle de vigència, que, amb només una actualització introduïda per la LEC de 2000, continua estant en vigor a dia d’avui a l’Estat Espanyol. Aquesta vetusta llei, tot i el temps que fa que va entrar en vigor, és objecte d’una relativament àmplia aplicació judicial, ja que va tenir l’encert de recórrer al criteri de considerar nuls, per usuraris, els contractes de préstec i, per aplicació extensiva, les altres obligacions pecuniàries, el tipus d’interès fos notablement superior al normal dels diners i manifestament desproporcionat, en comptes de fixar un topall dels interessos pactats. En aquesta època la discussió se centra en la possible licitud i validesa de l’obligació d’interessos convencionalment pactats superiors a l’interès legal, que pot considerar-se una referència adequada per a la fixació del tipus d’interès.
El terme usura s’utilitza per designar el cobrament de tipus d’interès desmesurats o excessivament alts (per sobre de l’índex legal o socialment acceptat) sobre els préstecs, atorgat per una persona o organització a qui es diria usurers. Part d’acceptar que les rendes i els interessos són generadors de riquesa real i justa per sobre de la feina o l’habilitat i enginy per a produir, és per tant una manifestació dels principis del capitalisme, encara que dins de paràmetres usualment clandestins. A part de l’existència d’aquest capitalisme exacerbat a l’Espanya de començaments de Segle XX, hi havia la paradoxa que el Codi Civil Espanyol, ni originàriament ni en cap de les modificacions posteriors, ha contingut mai cap norma que estableixi un límit a partir del qual el tipus d’interès pactat pugui ser considerat usurari. Més encara l’article 315 del Codi de Comerç disposa que «es pot pactar en interès del préstec sense taxa ni limitació de cap mena», exposant un liberalisme econòmic extrem.
Val la pena assenyalar, que la Llei de repressió de la usura originàriament contenia 16 articles i ha estat actualitzada per la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil, la qual ha suprimit els articles 2, 8. 12 i 13. Aquesta norma que encara es troba vigent, va tenir la grandesa de fixar un criteri legal intemporal i d’una gran flexibilitat. Aquestes notes han permès la pervivència d’aquesta llei i ha contribuït a la Jurisprudència de Tribunal Suprem a adequar-se a les circumstàncies socioeconòmiques de cada moment. L’objectiu d’aquesta llei ha estat protegir els prestataris dels abusos del sistema financer. En l’actualitat, tal com estableix reiterada jurisprudència de Tribunal Suprem, poden considerar usuraris els tipus superiors al vint per cent, amb independència que el tipus es fixi per dies, mesos o anys.
