Un antic refrany diu: «Deute vell és deute mort», i actualment cal recordar-ho atès que l’objectiu de tot bon morós és aconseguir demorar el pagament el màxim de temps possible, ja que aquest juga a favor seu. El morós experimentat sap que quant més retardi el compliment de la seva obligació, majors beneficis obtindrà. Per tant, tot morós avesat procurarà torejar al creditor el major temps possible atès que amb una mica de sort no només aconseguirà retardar el pagament dels dèbits, sinó que inclús amb una mica de sort se librarà de pagar. El diàleg que acostuma a tenir el creditor amb el morós és el següent: «Sr. Pérez, quan em pagarà els 8.000 euros que em deu?», qüestió a la qual el deutor respon: «Ara no puc pagar-li, si us plau, haurà de donar-me més temps». La pregunta lògica que li fa el creditor: «Per a què pugui aconseguir els diners i pagar-me?», si tingués un atac de sinceritat la resposta del morós seria: «No, què va; és perquè vostè s’acabi oblidant de l’assumpte».
Per tant, l’objectiu final del morós contumaç és que el creditor acabi desistint, abandoni els intents de recuperar el seu crèdit morós i de facto li condoni el deute. Abans he afirmat que el temps juga a favor del deutor i que quant més es retardi en pagar, més diners guanya. El retard en pagar una factura sempre genera un benefici financer; encara que el retard sigui petit, hem de comptabilitzar un ingrés financer en poder utilitzar un capital que generalment no ha costat res, ja que l’ha proporcionat gratis el proveïdor. Per al deutor és una alternativa a finançar-se amb passiu a curt amb despesa (préstecs i crèdits bancaris). Inclús una demora en el pagament d’un sol dia suposa un benefici financer per al deutor. En conseqüència, el temps és el pitjor enemic del cobrament perquè a mesura que transcorren els mesos, la probabilitat que un impagat es converteixi en incobrable creix de manera exponencial. La clau de l’èxit en el recobrament és la rapidesa amb al qual s’actua; les possibilitats de cobrament són molt elevades si s’actua abans dels tres mesos de produir-se l’impagament, però comencen a disminuir a mesura que transcorre el temps, i van disminuint progressivament per cada mes d’espera. Al cabo dels 90 dies des de l’impagament, les probabilitats de cobrament es redueixen dràsticament, i passat l’any, es veuen reduïdes a un 25%.
Els motius pels quals el pas del temps fa disminuir les possibilitats de recuperació són: primer, l’apreciació i la valoració dels productes o serveis es redueixen progressivament a mesura que passen les setmanes; segon, la seva predisposició a pagar va disminuint cada dia que passa, així com el seu sentiment d’obligació; tercer, el morós consolida la seva posició amb el pas del temps; quart, a mesura que transcorre el temps augmenta el risc d’insolvència; cinquè, el pas del temps afavoreix l’oblit del creditor; sisè, si deixem passar massa temps un altre creditor s’avançarà; setè, el pas del temps pot provocar la prescripció del deute; vuitè, es pot produir la prescripció de les responsabilitats dels administradors, i dècim, si el creditor posseeix algun document canviari com xecs o pagarés, al cabo de cert temps, sorgeix la prescripció de l’acció canviària.
Quan afirmo que el morós consolida la seva posició amb el pas del temps, després de molts anys en la recuperació de crèdits comercials, he observat que a mesura que transcorre el temps el deutor considera que té drets adquirits per no pagat, i se sent ratificat en la seva conducta d’incompliment. Això és així perquè quan el creditor triga molts mesos en reclamar el pagament d’una factura vençuda, el deutor pensa que ha consolidat la seva posició de «jo no pago». Imaginem el cas d’una empresa que per descontrol intern se li hagi passat reclamar una factura impagada per import de 10.000 euros durant nou mesos a un client que no complit amb la seva obligació de pagar per reposició, enviant un xec al venciment de la factura. Al final de l’any el proveïdor descobreix l’impagament i reclama el reemborsament de la factura al deutor.
El pas del temps pot provocar la prescripció del deute. El dret de crèdit és un dret subjectiu que té el creditor, però la persona sobre la qual recau l’obligació de pagar no pot estar esperant que se li reclami el pagament de manera indefinida, ja que això suposaria una inseguretat jurídica que l’ordenament jurídic no permet. En conseqüència, la seguretat jurídica exigeix la limitació del dret de cobrament en el temps. Per això, la llei admet la prescripció extintiva dels deutes, que és la pèrdua del dret del creditor a reclamar judicialment les quantitats que se li deuen, per culpa que aquest no l’ha exercit dins d’un termini de temps. Com reglamenta l’art. 1961 del CC, les accions per reclamar judicialment el pagament de deutes prescriuen pel mer lapse del temps fixat per la llei, per tant, la prescripció extintiva es produeix per negligència o abandonament del creditor. La prescripció es fonamenta en la presumpció de l’abandonament per part del creditor del dret de crèdit en no haver-ho exercit oportunament. Per tant, la prescripció és una manera d’extinció dels drets de cobrament del creditor pel transcurs del temps, o sigui si el creditor no realitza cap reclamació del deute durant un període determinat, un cop ha transcorregut el citat termini, el deutor pot oposar-se a l’obligació de pagar i el tribunal li reconeixerà aquest dret si s’ha complert el termini legal de prescripció. Amb tot, la jurisprudència dels tribunals és constant en l’afirmació del criteri restrictiu amb què ha de ser interpretada aquesta modalitat d’extinció de les obligacions. Val la pena dir que la prescripció extintiva és un benefici per al deutor, ja que gràcies a ella deixa de ser-ho, però que ha de ser un motiu que allargui el deutor per oposar-se a la demanda en un procediment judicial. Dit d’una altra manera, la prescripció ha de ser reclamada per l’obligat en el procediment de reclamació judicial. Aquest punt és important ja que la prescripció no pot ser apreciada d’ofici (com ocorre amb la caducitat). Tal circumstància implica que, encara que hagi transcorregut el termini de prescripció, si la part que pot al·legar aquesta última no ho fa, serà vàlida l¡acció exercida pel creditor per al reconeixement del seu dret de cobrament. Cal fer notar que la prescripció és un benefici renunciable pel deutor, que pot pagar el deute prescrit si se sent moral i èticament obligat a fer-ho De manera paral·lela el creditor legítim pot reclamar el pagament d’un deute prescrit per la via extrajudicial, ja que no existeix cap prohibició legal que l’impedeixi fer-ho. Una altra cosa és que el creditor interposi una demanda judicial i que el deutor al·legui com a defensa la prescripció extintiva.
El temps per a la prescripció de tota classe d’accions, quan no hi hagi disposició essencial que determini una altra cosa, es comptarà des del dia en què es van poder exercir. Els terminis de prescripció de les accions de reclamació de deute varien molt en funció del tipus d’obligació que es vulgui reclamar. Abans que res, cal recalcar que des de l’any 2015 a Espanya el termini de prescripció extintiva amb caràcter general i per als deutes que no tinguin assenyalat un termini especial de prescripció és de cinc anys (art. 1964 del Codi Civil CC). Conseqüentment, el termini per reclamar un deute ordinari, així com els derivats d’una relació mercantil, comercial o de prestació de serveis és de només cinc anys. Igualment, el termini de prescripció per satisfer el pagament dels lloguers i arrendaments és de cinc anys (art. 1966 del CC). També prescriuen als cinc anys qualsevol altre pagament que hagi de fer-se per anys o en terminis més breus; aquí entra el dret a cobrar prestacions periòdiques pagables en terminis inferiors a un any. Així mateix, prescriuen als cinc anys els subministraments efectuats per companyies d’electricitat, aigua, gas i també les factures de telefonia i de telecomunicacions. Tanmateix, la jurisprudència no acaba de posar-se d’acord respecte del termini de prescripció d’aquests serveis, ja que certa jurisprudència entén que quan el deutor és un consumidor, la prescripció de les factures de subministrament de telefonia o d’aigua té un termini de prescripció de tres anys i no de cinc, atès que no es tracta d’una prestació única amb obligació de pagaments periòdics per facilitar el compliment del pagament, sinó de prestacions successives i periòdiques que han de satisfer particulars i per tant existeix prescripció triennal. Certs drets de cobrament tenen un termini de prescripció de tan sols tres anys; són els pagaments derivats de serveis professionals o subministraments que acostumen a fer-se efectiu en un termini de temps curt (art. 1967 del CC). En aquest apartat s’inclouen els honoraris per serveis jurídics d’advocats, notaris, registradors, pèrits i altres professionals del dret. Així mateix, tres anys és el termini de prescripció per als pagaments que s’han de realitzar a farmacèutics, professors i professionals de l’ensenyança en general. També tenen un termini de tres anys els deutes derivats de contractes de hostalatge i de les compres de gèneres per part d’un particular a un comerciant, sempre que siguin compres destinades al seu consum propi i no existeixi ànim de lucre amb seva revenda.
La prescripció de l’acció canviària suposa que la possibilitat que té el creditor d’exercitar l’acció canviària per reclamar el pagament del deute mitjançant un procediment judicial especial sumari, el denominat judici canviari, prescriu als tres anys quan el document canviari sigui una lletra de canvi o un pagaré, i de només sis mesos quan es tracti d’un xec. D’altra banda, la prescripció de les responsabilitats d’administradors és una prescripció especial, és la que existeix per reclamar responsabilitats als administradors de societats quan existeixi lesió dels interessos dels creditors –segons el que disposa la llei– i que queda fixat el termini en quatre anys des que els administradors cessessin en el càrrec.
La intervenció de la prescripció és el mecanisme jurídic que impedeix que es produeixi la prescripció extintiva d’una obligació de pagament. Segons l’art. 1973 del CC la prescripció de les accions s’interromp pel seu exercici davant els tribunals, per reclamació extrajudicial del creditor i per qualsevol acte de reconeixement de deute pel deutor. I segons l’art. 944 del Codi de Comerç la prescripció s’interromprà per la demanda o qualsevol altre gènere d’interpel·lació judicial feta al deutor, pel deutor, pel reconeixement de les obligacions o per la renovació del document en què es fonamenti el dret del creditor. Es començarà a comptar novament el termini de la prescripció en cas de reconeixement de les obligacions des del dia en què es faci. En el de la seva renovació des de la data del nou títol. Es pot observar, doncs, que per admetre la interrupció de la prescripció el Codi Civil admet la reclamació extrajudicial com a forma d’aconseguir-la, mentre que el de Comerç no la contempla. A més, el Codi de Comerç considera la renovació del document en el qual es fonamenta el dret del creditor com a causa de la interrupció i el Codi Civil no la menciona. Així doncs, la gran diferència és que el Codi de Comerç no admet la reclamació extrajudicial del creditor al morós com a causa interruptiva de la prescripció. Tanmateix, actualment existeix un corrent tant doctrinal com jurisprudencial tendent a equiparar les causes de la interrupció de la prescripció tant en l’àmbit civil com en el mercantil, però donant preferència al primer. El Tribunal Suprem ja s’ha pronunciat respecte de la validesa de la reclamació extrajudicial del Codi Civil com a causa per a la interrupció de la prescripció en el trànsit mercantil. La reclamació extrajudicial es pot realitzar de diferents maneres (per exemple, un burofax amb justificant de recepció i certificació de contingut), però sempre s’ha d’acreditar la comunicació fefaent feta al deutor. L’enviament d’una carta certificada amb justificant de recepció no sol considerar-se suficient per acreditar la notificació fefaent. Val la pena assenyalar que la manera més segura d’interrompre la prescripció és mitjançant un requeriment notarial, per a que es pugui provar de manera fefaent la reclamació del creditor i davant del qual el deutor no té cap escapatòria. En el moment en què s’interromp la prescripció, el creditor pot interrompre totes les vegades que vulgui el termini de prescripció, amb la qual cosa el deutor romandrà indefinidament obligat al termini. En les obligacions solidàries la interrupció de la prescripció aprofita o perjudica per igual a tots els creditors i deutors, a diferència de les obligacions mancomunades. La interrupció de la prescripció contra el deutor principal per reclamació judicial del deute fa efecte també contra el seu fiador; però no perjudicarà a aquest la que es produeixi per reclamacions extrajudicials del creditor o reconeixements privats del deutor.
D’una altra banda, la caducitat dels drets sorgeix quan la llei o la voluntat de les parts assenyalen un termini fix per a la durada d’un dret, de tal manera que transcorregut aquest termini el citat dret ja no pot ser exercit. La diferencia amb la prescripció és que a la caducitat el dret està sotmès a un termini preclusiu e durada que no pot ser interromput per l’actuació del creditor. Una altra diferencia és que la caducitat en alguns casos pot ser convencional (acord entre les parts). Així mateix, la caducitat opera de manera automàtica extingint el dret de cobrament i és declarada d’ofici pel tribunal quan el jutge s’adoni que s’ha produït la caducitat sense que sigui necessari que el beneficiari l’hagi al·legat. Les causes de caducitat venen regulades per l’article 236 i ss. De la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC) i en particular en l’article 237. Caducitat de la instancia que estableix que es tindran per abandonades les instàncies i recursos en tota classe de plets si, tot i l’impuls d’ofici de les actuacions, no es produeix activitat processal alguna en el termini de dos anys, quan el plet estigués en primera instancia; i d’un, si estigués en segona instancia o pendent de recurs extraordinari per infracció processal, o de recurs de cassació. Aquests termini es comptaran des de l’última notificació a les parts. Així mateix, l’art. 518 LEC assenyala la caducitat de l’acció executiva fundada en sentencia judicial o resolució arbitral en determinar que l’acció executiva fundada en sentència en resolució judicial que aprovi una transacció judicial o un acord assolit en el procés o en resolució arbitral caducarà si no s’interposa la corresponent demanda executiva dins dels cinc anys següents a la fermesa de la sentencia o resolució.
