Volia fer una reflexió sobre el fet que a Andorra només hi hagi una llei per regular el soroll de les vuit del matí a les deu de la nit. ¿I la resta del temps? Doncs ens hem d’aguantar i patir el que toqui. I el que toca, a més de cops de porta que es podrien evitar, gossos que no paren de bordar, el soroll dels cotxes, etc., sorolls aquests encara suportables, és aguantar la música o la televisió del veí a tota veu. I és que, sense cap dubte, hi ha qui pensa que la seva casa és el seu regne i, com ningú els obliga, poden fer el que volen, oblidant, fins i tot, les normes mínimes d’educació i de respecte envers els altres. Normes aquestes, pel que es veu, avui en desús. Així, segons aquest pensament erroni i egoista de la realitat, els de casa tenen dret de sentir música a tot volum, i els altres no tenim el dret d’arribar a casa nostra i poder relaxar-nos després de complir amb les nostres obligacions diàries. La nostra llar es converteix en el domini de la tirania del soroll; en una presó de la qual ja no podem escapar, perquè no tenim cap lloc més on anar per poder trobar la ambicionada pau i el silenci que de vegades necessitem per recuperar-nos dels nostres problemes o malalties. I és que tothom necessita a vegades una mica de silenci per poder reflexionar, estudiar, descansar una estoneta… Segons expliquen els sociòlegs, un dels actes reflexos més practicats, és encendre el televisor, l’aparell de música o l’ordinador només travessar el llindar de casa nostra. Passem del soroll urbà, sense repòs, al de la llar. Avui en dia, molts suposen que l’obligació de tothom és agrair la música perquè es dóna per fet que endolceix la vida social. També endolceixen les llaminadures les boques i, no per això les donem sense limitació. La música obligatòria provoca càries mental. ¿I què passa si vas a casa del veí i et queixes? Doncs, que quedes com un amargat i, a més, la majoria de les vegades no et fan ni cas. Com ja he dit abans, és obligatori que t’agradi la música. La veritat és que a mi m’agrada la música, però la meva. Acabaré dient que la casa és el lloc sagrat, on pots plorar o desfogar-te, per posar un exemple. No tothom pot comprar una casa als afores per poder tenir silenci o, al contrari, fer soroll i no molestar. Els altres hauríem d’adaptar-nos una mica, baixar el volum, i procurar molestar el menys possible els veïns. I demanar, als que legislen, que reflexionin una mica i posin límits al nivell de soroll, així podran evitar molts problemes psíquics que cada vegada afecten més a la població.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
