El mes passat es va estrenar als cinemes la pel·lícula ‘Babygirl’, un thriller eròtic nord-americà del 2024 escrit, dirigit i produït per una dona, Halina Reijn, i protagonitzat per una altra dona, Nicole Kidman. El film narra la història de Romy, una alta executiva, una CEO superexitosa, que no té les relacions que li agradaria amb el seu marit, i inicia una ardent aventura de sexe extrem amb el seu jove becari. Aquesta relació extramatrimonial li permetrà trobar el camí cap a la seva satisfacció sexual, malgrat el risc i els prejudicis que poden posar en perill la seva carrera, a més d’invertir el seu rol habitual en la feina, ja que passa de ser qui dona les ordres a gaudir sent sotmesa en el llit.
I fins aquí, tot normal, però, què ha passat amb la promoció d’aquesta pel·lícula? Doncs resulta que s’ha plagat de frases relacionades amb “l’alliberament de la dona”, i jo no acabo de veure bé aquesta interpretació que en fa la campanya publicitària. En primer lloc, perquè quan parlem d’històries de dones ho hem de fer de manera general com si fóssim un únic ens compacte? Aquesta pel·lícula explica la història d’una dona específica, no la de totes. I, d’altra banda, per què s’obstinen a pensar que el sexe és el que més ens alliberarà les dones? Què voleu que us digui, a mi m’allibera molt més tenir les mateixes oportunitats que la resta, poder anar pel carrer sola sense por que em pugui passar alguna cosa i, sobretot, poder denunciar a un home i que un magistrat no em jutgi per això. I tot això sense profunditzar en el fet que quan retraten dones poderoses pretenen mostrar que el seu major desig és ser submises en les relacions amb els homes, com si dins de cadascuna de nosaltres hi hagués alguna cosa que ens obligués a això.
Doncs no senyor, ‘Babigirl’ no parla d’això, és la promoció de la pel·lícula que ho fa. La pel·lícula narra la història d’una dona en concret, no la de totes, una dona que simplement, no se sent satisfeta amb el sexe que li proporciona la seva parella, i és la promoció de la pel·lícula que s’ha centrat en l’alliberament de la dona, de manera genèrica, a través del sexe. Que el sexe allibera a les dones és una altra de les doctrines que ens inculca el patriarcat, el qual ens vol educar per satisfer les necessitats masculines, però que no s’adapta al que realment pensa la dona. Que no vol dir que el sexe no ens agradi, només que no ens allibera satisfer una necessitat tan primària en nosaltres com en els homes. Però la promoció ha intentat generalitzar el seu missatge com si apliqués a totes les dones, ha fet servir la idea d’’alliberament femení’ com a ganxo, però des d’una perspectiva que associa l’empoderament exclusivament amb el sexe, quan en realitat cada dona viu la seva pròpia llibertat de manera diferent, probablement perquè és dirigida a captar l’atenció d’un públic més ampli, incloent-hi homes que podrien no sentir-se atrets per una història que, d’entrada, sembla centrar-se només en l’experiència femenina. Es tracta d’una estratègia de màrqueting més que una veritable reflexió sobre la dona actual.
Evidentment que el discurs que «el sexe allibera la dona» és una narrativa que depèn molt del context en el qual s’usi i de qui la promogui. A voltes s’ha utilitzat com a part del feminisme per reivindicar l’autonomia de les dones sobre els seus propis cossos i desitjos, en oposició a segles de repressió sexual. No obstant això, quan aquesta idea és promoguda per la indústria de l’entreteniment o el mercat, sovint és una estratègia disfressada d’empoderament que en realitat continua beneficiant al patriarcat i a la mirada masculina.
Si pretenem fer creure que el missatge de ‘Babygirl’ es redueix al fet que la sexualitat és l’única o la principal forma d’alliberament femení, tenim un problema, perquè l’alliberament de la dona no ha de dependre només de la seva relació amb el sexe, sinó del seu accés a drets, autonomia econòmica, llibertat de decisió i reconeixement social més enllà del desig masculí.
La qüestió és que quan el màrqueting manlleva discursos feministes, però els utilitza de manera superficial o convenient, es perd l’oportunitat de representar les veritables preocupacions i experiències de les dones. En lloc d’obrir un debat real sobre la sexualitat, el desig o la insatisfacció femenina, acaba simplificant-lo i adaptant-lo al que millor ven. Per tant, aquest tipus d’estratègies poden fer l’efecte que l’alliberament femení és només un tema de sexe, deixant de costat altres qüestions fonamentals com l’autonomia econòmica, l’equitat en la llar, l’accés a drets o la lluita contra la violència de gènere i un llarg etc.
El que realment volem les dones és deixar de patir per amor i alliberar-nos de cadenes que no ens permeten volar: de les pors, de la culpa, dels rols i dels mandats de gènere, dels complexos i les inseguretats i de la dependència emocional. Volem alliberar-nos de l’addicció a l’amor romàntic per poder viure una bona vida, lliure d’explotació i patiment. Volem aprendre a cuidar-nos i a voler-nos a nosaltres mateixes i a negociar amb les nostres parelles, a posar límits i saber dir que no, a fer servir el nostre poder sense que ningú ens faci mal, i sense fer mal a ningú. Volem alliberar-nos dels patriarcats que ens habiten, dels estereotips i els mites, dels somnis que ens van vendre sobre el paradís romàntic, deixar d’esperar miracles romàntics, estimar dempeus i no viure de genolls. Volem construir relacions igualitàries, lliures, sanes, basades en la tendresa i els bons tractes en les quals puguem ser nosaltres mateixes sense por. Volem expandir l’amor a totes les nostres xarxes afectives, per poder viure envoltades de gent que ens vulgui bé i ens cuidi, i volem aprendre les arts de l’autocrítica amorosa i de la no-violència per fer els canvis que necessitem per ser millors persones.
I avui és d’aquells dies que no puc evitar acomiadar-me amb dues frases en lloc d’amb una. La primera de qui fou una novel·lista, filòsofa existencialista, professora i la gran defensora del feminisme, Simone de Beauvoir, i que diu: “Que res ens limiti. Que res ens defineixi. Que res ens subjecti. Que la llibertat sigui la nostra pròpia substància”. La segona de qui fou una anarquista coneguda pel seu activisme, escrits i discursos per la igualtat de gèneres i la llibertat de la dona, Emma Goldman, i que diu: “Imagina com més feliços seríem, quanta més llibertat tindríem per ser nosaltres mateixos i mateixes, si no tinguéssim el pes de les expectatives de gènere”. I és que el problema amb el gènere és que prescriu com hem de ser, en comptes de reconèixer com som. A títol d’exemple, passem massa temps dient a les noies que no poden estar enutjades o ser agressives o dures, però després ens tombem i ens dediquem a elogiar o justificar als homes per les mateixes raons. Ensenyem a les nenes a sentir vergonya, les fem sentir com si per haver nascut dones ja fossin culpables d’alguna cosa. I així, les nenes creixen i es converteixen en dones incapaces de dir que tenen desig, que no poden dir el que realment pensen i que han convertit la capacitat de fingir en una mena d’art. I evitar tot això és aconseguir el veritable alliberament de les dones.
